ALBA DE VALOR-2026: 115 ANYS AMB ENRIC VALOR I VIVES / 40 ANYS SENSE LA CASA DE VALOR "PROMESA"

 

ALBA DE VALOR-2026 

115 ANYS AMB ENRIC VALOR I VIVES

Fa cent quinze anys que Dolors Vives va infantar feliçment Enric Valor. Va ser un vint-i-dos d’agost, a Castalla. Fa quinze anys que una ampli col·lectiu de ciutadans i ciutadanes d’aquest país ascendim a l’alt de Guisop a mil dos-cents metres, a la vora del gegantí Maigmó, a retre homenatge a Enric Valor i Vives en el mateix instant que ix el sol pel Puigcampana emergint des la badia d’Altea. És una albada especial, és l’Alba de Valor que, com el sol, malgrat les foscors, renaix tot els dies, sempre.

És una mena d’immersió en la llum de l’amor a les paraules a la llengua, al bell idioma que dignament i coratjosament ens ensenyà Enric Valor a estimar profundament, malgrat tot, malgrat totes i tots que volen impedir-nos-ho. Som tenaços, pertinaços, com el sol, com Enric Valor, en el incruent i tendre combat per la llengua, la cultura, el país, el territori, la identitat; en el nostre dia a dia, combatent la nit dels qui ingènuament i supèrbia es creuen amb autoritat per impedir-nos l’amor seré i profund per la nostra llengua.

Què fem? Ben senzill, lliurem un combat ple de petites i dolces batalles: la de matinar, la de juntar-nos en els vehicles i compartir badalls i brots d’alegria, la de caminar en suau, ara, exigent, adés, ascens de botes, gaiatos, tot alenant per l’esforç, abraçar-nos efusivament al cim, mirar incrèduls i perplexos a llevant, gaudir del dolç so de dolçaina i tabal que anuncià la imminència astral, admirar-nos amb les muixerangues que ens fan l’irrepetible instant més celestial encara, fer —ai!— fotos i vídeos —milers— i gaudir-hi del sol que s’anuncia com a omnipresent.

Després , col·lectivament —en som vint, quaranta, seixanta, setanta, tant s’hi val—, oficiem la paraula valoriana amb la brisa matinera i l’escalforeta dels primers raigs de l’astre. El paisatge es devetla grandiós i petit alhora —les majestuoses serres i penyes, les valls, la  inabastable Mediterrània; les flors de romer, la formigueta, els hisops— i nosaltres posem veu als escrits de Valor i d’altres grans i immenses valorianes i valorians, perquè en eixe instant  tots i totes som gent de Valor, des de Joanot Martorell fins a Isabel de Villena; des de Maria Mercè Marçal fins a Joan Margarit. Alguns prefereixen fer música i cantar, altres ballen danses ancestrals de ca nostra. El combat de l’amor a l’idioma pren moltes fesomies; brindem per la llengua, per la cultura, pel territori, pel país.

Abans de la solemne Muixeranga, que tanca l’acte, cal, però, alçar  serenament la veu reivindicativa. N’hi ha tantes demandes pendents en aquest país que encara està per fer —tornem a la vella cançó d’esperances del xativí— que cal reprendre tossudament la tenaç lletania de sempre. No es pot acabar aquesta “crònica anticipada” de l’Alba de Valor-2026, ho sent, sense alçar la veu —colpejaré amb més força les tecles!— per una d’eixes perpètues reinvindicacions: ja està bé, per favor, per a quan la Casa d’Enric Valor, a Castalla?, ¿Quan tindrem un confortable i acollidor espai al bell i castellut carrer Major on conéixer, evocar, interpretar, acostar-nos a la polièdrica obra i la venturosa vida d’aquell cavaller que si estimà res tant com la llengua va ser la vila de Castalla, car sempre va viure els dos amors en perfecta simbiosi?, Per a quan?

Se la mereix la memòria de Valor, ens la mereixem la bona gent de la terra i el foraster que ens estima i vol saber de nosaltres. Ens la mereixem, si fa no fa, des de 1980, quan obrírem moltes i molts àvids lectors Sense la terra promesa aquella novel·la  de l’escriptor castellut que començava així «El mes d’agost va proporcionar a la vila ampla, callada i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard.» La vila era Cassana. Estàvem en la primera frase de la trilogia narrativa més importat del segle XX valencià que s’articulava entorn d’una complexa saga d’un llarg miler de pàgines vinculada a la fantàpolis de Cassana —tothom sap, per centenars de referències, que brillantment inspirada en el poble natal de Valor, Castalla, la capital de la Foia.

Ara, ja ho tenim clar, no quedaria elegant que haguérem de parafrasejar el títol de la narració, tot un clàssic de la nostra literatura, i reivindicar l’imprescindible espai Valor que du un retard de més de quaranta anys, però, si cal, es fa: “Sense la Casa Museu Enric Valor promesa”.

Tan de bo aquest siga el darrer any que escriuré sobre l’Alba de Valor reivindicant la Casa Museu de l’escriptor de Castalla. Desitge de tot cor que el 2027 puga començar un escrit semblant a aquest dient “Aquesta Alba de Valor és especial, ja tenim (o ja han començat les obres de la futura) Casa Museu Enric Valor”. Bo, un altre any més exercirem la paciència amable i esperançada que ens ensenyà bonhomiosament el mestre castellut.

  Ja ho sabeu: el sol, l’alt de Guisop, la gent de Valor vos esperem, perquè vosaltres, no ho dubteu, si hi decidiu venir per primera o per enèsima vegada, també sou Gent de Valor.

LES RONDALLES VALENCIANES D'ENRIC VALOR: LES NOSTRES RONDALLES

 

ARGUMENTS RONDALLÍSTICS UNIVERSALS 

(adaptats per V. Brotons)

PRIMER ARGUMENT

L’heroïna arranca una mata del bosc i se li apareix un cavaller en forma d’animal. El cavaller torna a la forma humana. S’enamoren. El cavaller desapareix. L’heroïna  emprén la recerca del seu estimat. El troba encisat quan, enganyat,  és a punt de casar-se amb una falsa dama. L’heroïna fa que el cavaller es desencise i així acaba reconeixent la seua enamorada de veritat.

SEGON ARGUMENT

 En veure que ve la guineu, el gall s’enfila dalt de l’arbre. La guineu li diu que ja pot baixar perquè s’ha dictat una llei que diu que tots els animals han d’anar agermanats. Arriba un gos llebrer i la guineu fuig corrents. En preguntar-li per què fuig , la guineu contesta que la llei és molt recent i potser el gos no la coneix.

TERCER ARGUMENT

 

En aquest cas haureu de traduir de l'anglés i, de més a més, tracteu de llegir els noms dels països i gentilicis que es troben al bloc de text que segueix davall:

425C.- Beauty and the Beast. A merchant sets out on a journey and intends to bring back presents for his three daughters. The two elder ones demand jewels and clothes , the youngest a rose. The father is not able to find one.He loses his way and stays overnight in a deserted castle, where he breaks off a rose. An (invisible) animal (beast) demands that the man return or send a substitute. The youngest daughter meets her father’s obligation but refuses to marry the (ugly) animal, who treats her kindly.In a magic mirror she sees her father is ill. She is allowed to visit him but (influenced by her envious sisters) overstays the allotted time. She returns and finds the animal near death, realizes she loves him, and caresses or kisses him. By this means she disenchants the prince from his animal shape. They marry.

 Combinations: 300, 425, and 425A.Remarks: Type 425C is characterized by the “presents for the daughters” introduction and the absence of a quest or search. It first appears in two 18th century French versions, Mme. de Villeneuve’s La Belle et la bête (1740) and Mme. de Beaumont’s tale of the same name (1757). Cf. Mme. d’Aulnoy, Le Mouton (1698).Literature/Variants: BP II, 231–234, 241–245; HDM 1 (1930–33) 237–239 (P. Groth); Pires de Lima 1952; Swahn 1955, 296–312; Megas 1971; EM 1 (1977) 464–472 (G. A. Megas); Bottigheimer 1989; Hearne 1989; Kaltz 1989; Scherf 1995 I, 609–611, II, 1056–1059; Dekker et al. 1997, 56–61; Röth 1998.Finnish: Rausmaa 1982ff. I, No. 43; Finnish-Swedish: Hackman 1917f. I, No. cf. Nos. 76, 128b; Estonian: Aarne 1918; Latvian: Arājs/Medne 1977; Lithuanian: Kerbelytė 1999ff. I; Swedish: Liungman 1961, No. 425ABC; Danish: Berntsen 1873f. II, No. 22, Kristensen 1881ff. II, No. 51, Kristensen 1884ff. III, No. 51; Faeroese: Nyman 1984; English: Briggs 1970f. A I, 487ff.; French: Delarue/Tenèze 1964ff. II; Spanish: Camarena/Chevalier 1995ff. II; Catalan: Oriol/Pujol 2003, Nos. 425C, 425H; Portuguese: Vasconcellos/Soromenho et al. 1963f. I, Nos. 110, 111, Cardigos (forthcoming); Dutch: Sinninghe 1943, Kooi 2003, No. 15; Frisian: Kooi/Schuster 1993, No. 9; Flemish: Meyer 1968; German: Grimm KHM/Uther 1996 II, No. 88; Austrian: Haiding 1969, No. 168; Ladinian: Decurtins 1896ff. XIV, 93; Italian: Ap-rile 2000 II; Sardinian: Aprile 2000 II; Maltese: Mifsud-Chircop 1978; Hungarian: MNK II, No. 425C, cf. No. 425X*; Czech: Tille 1929ff. I, 555ff.; Slovakian: Polívka 1923ff. III, 189ff., Gašparíková 1991f. I, Nos. 196, 339; Slovene: Gabršček 1910, 123ff.; Serbian: Čajkanović 1927, No. 15; Rumanian: Schullerus 1928; Bulgarian: BFP, Koceva 2002; Greek: Laográphia 10 (1929) 433–435, 16 (1956) 402–404, 19 (1961) 569–575; Polish: Krzyżanowski 1962f. I; Russian, Byelorussian, Ukrainian: SUS; Turkish: Eberhard/Boratav 1953, Nos. 99, 104; Gypsy: MNK X 1, No. 425C, cf. No. 425X*; Cheremis/Mari: Sabitov 1989; Mordvinian: Kecskeméti/Pauno-nen 1974; Yakut: Ėrgis 1967, No. 179; Mongolian: Lőrincz 1979; Georgian: Kurdovanidze 2000; Indian: Thompson/Roberts 1960; Chinese: Ting 1978; Japa nese: Ikeda 1971, Nos. 411A, 411B, 411C; French-Canadian: Delarue/Tenèze 1964ff. II (app.); US-American: Baughman 1966, WF 40 (1981) 242f.; Spanish-American: Robe 1973, Camarena/Chevalier 1995ff. II; Dominican: Hansen 1957; Colombian: Camarena/Chevalier 1995ff. II; Brazilian: Alcoforado/Albán 2001, No. 29; West Indies: Flowers 1953; Egyptian, Tunisian, Moroccan: El-Shamy 2004.

 

RONDALLES D'ARREU 

DEL NOSTRE DOMINI LINGÜÍSTIC 

RECOLLIDES PER RONDALLAIRES 

DELS SEGLES XIX,  XX i XXI

RONDALLA I

 

RONDALLA RECOPILADA PER Jordi Raül Verdú: Una nit prop del foc (Alcoi, 2006) [recollida als inicis del segle XXI)

Jo entregaria l'ànima al dimoni si em donara allò que demane —va dir un que volia fer tractes amb ell.

Encara no ho havia acabat de dir, quan el dimoni se li va aparéixer.

—Meua és, demana! —li va dir.

—Demane que cada volta que em pose la mà a la butxaca de jaqueta em trobe un duro.

—Tracte fet! —va dir el dimoni—. Però a canvi de què? Quan he de vindre a per tu?

—Quan? Quan el garrofer ja no tinga garrofes.

—D'acord, així quedem!

El dimoni va desaparéixer i l'home va començar a tirar-se mà i a posar-se la mà a la butxaca i a traure duros.

El garrofer és un arbre molt paregut al taronger, no se li acaba mai el fruit damunt de l'arbre. Quan allà pel setembre o l’octubre ja té les garrofes més grans madures, comencen a eixir ja les xicotetes també.

Quan va arribar la tardor i la gent va acabar de collir totes les garrofes, el dimoni es va presentar per emportar-se l'home cap avall.

—Ale, açò ja s'ha acabat, ara te'n vens amb mi!

—Que ja s'han acabat les garrofes? —va dir l'home tot estranyat.

—Clar, home, ja les han fetes totes, i no en queda cap, damunt de cap garrofer. L'home, com a bon llaurador i coneixedor del camp que era, va dir a l'ignorant dimoni:

—Vine cap ací i veuràs, dimoni. Vols dir-me açò què és? —li deia el llaurador, ensenyant-li les garrofetes menudes que feia poc acabaven d'eixir.

—Garrofes, són garrofes! —va dir el dimoni estranyat—. I ara què fem, quan he de tornar a per tu?

—Quan? Quan s'acaben les garrofes, com havíem quedat.

—Eh, si no s'acaben mai, no podré emportar-se-te mai tam-poc.

—Exacte! I això t'ha passat per ser tan bacora i voler fer pactes amb mi, que d'una altra cosa no sabré, però de camp puc donar-te lliçons.

 

RONDALLA II

 

RONDALLA RECOPILADA PER Pau Bertran i Bros: El rondallari català (1989) [recollida en la segona meitat del segle XIX]

Una vegada era un mig pollet que escarbant un femeret es va trobar un dineret, se’n va comprar un floquet, i es volia casar amb la filla del rei.

Camina que caminaràs, troba un llop:

—Mig pollet i a on vas?

—He escarbat un femeret, m'he trobat un dineret, m’he comprat un floquet i em vaig a casar amb la filla del rei.

—Deixa'm venir.

—No, no, que et cansaries.

—No em cansaré, no.

—Doncs, va, va, vine.

Camina que caminaràs:

—Mig pollet, em canso.

—Veus? Ja t'ho havia dit, jo; però, va, amaga't dintre meu cul.

Camina que caminaràs, troba una guineu:

—Mig pollet i a on vas?

—He escarbat un femeret, m'he trobat un dineret, m’he   comprat un floquet i em vaig a casar amb la filla del rei.

—Deixa'm venir.

—No, no, que et cansaries.

—No em cansaré, no; deixa'm venir.

—Vaja, vaja, vine.

Camina que caminaràs:

—Mig pollet, em canso.

—Veus? Ja t'ho havia dit, jo; però, va, amaga't dintre el meu cul.

 Camina que caminaràs, troba un riu:

—Mig pollet a on vas?

—He escarbat un femeret, m'he trobat un dineret, m'he comprat un floquet i em vaig a casar amb la filla del rei.

—Deixa'm venir.

—No, no, que et cansaries.

—No em cansaré, no tinguis por.

—Doncs anem, anem.

Camina que caminaràs:

—Mig pollet, em canso.  —Veus? Ja t'ho havia dit, jo; però, va, amaga't dintre el meu cul.

Camina que caminaràs, troba una estiba de maces:

—Mig pollet ¿a on vas?

—He escarbat un femeret, m'he trobat un dineret, m'he comprat un floquet i em vaig a casar amb la filla del rei.

—Deixa'm venir.

—No, no, que et cansaries.

—No em cansaré, no; ja ho veuràs.

—Doncs, vaja, anem.

Camina que caminaràs:

—Mig pollet, em canso.  

—Veus? Ja t'ho havia dit, jo; però, va, amaga't dintre el meu cul

Vet aquí que el mig pollet ja era a la vora del palau del rei. Arriba i truca:

—Pam-pam!

—Qui hi ha?

Surt un criat.

—Sóc un mig pollet que he escarbat un femeret, m'he trobat un dineret, m'he comprat un floquet i em vinc a casar amb la filla del rei.

El criat es fica a dintre i ho explica al seu amo.

l rei que diu:

—Aneu, criats, tireu-lo a les gallines, que se'l mengin.

Van els criats i el tiren a les gallines. Les gallines, picada va, picada ve, i ell que diu:

—Guineu, surt, que les gallines se m'acaben de menjar.

Surt la guineu i les mata totes.

Van a dar menjar a les gallines, els criats, i les troben mortes:

—Senyor rei, el mig pollet ens ha mort les gallines.

—Aneu, tireu-lo als cavalls, que el matin.

Van i el tiren als cavalls.

Els cavalls, trepitjada d'aquí, trepitjada d'allà, i ell que crida:

—Llobet, surt, que els cavalls m'acaben de matar.

Surt el llop i degolla tots els cavalls.

Van per arreglar els cavalls i els troben degollats i morts:

—Senyor rei, ens ha mort els cavalls.

—Aneu, tireu-lo a una gerra ben plena d'oli, que s'ofegui.

Van i el tiren a la gerra i quan feia estona que hi era, que s'acabava d'ofegar, diu:

—Estiba de maces, surt, que m'acabo d'ofegar.

Surt l'estiba de maces, i ipatatim-patatam! trenca la gerra. Van a posar oli al setrill, i es troben la gerra trencada i sense oli:

—Senyor rei, ens ha trencat la gerra.

—Aneu, feu un foc ben gros i, quan sigui ben encès, que es cremi, aquest dimoni.

Van, fan un foc ben gros i quan és ben encès l'hi tiren. els de palau s'ho estaven mirant per veure com es crema el mig pollet, i allavores ell que fa:

—Riu d'aigua, surt, que m'acabo de cremar.

Surt el riu d'aigua, apaga el foc, s'esbarria per tots ells i amb el rei i amb a la princesa ja els acabava d'ofegar, i el rei exclama:

—Mig pollet, si et tornes a emportar aquesta aigua et donaré la meva filla.

El mig pollet s'emporta l'aigua, va, enraona amb la princesa, fan els tractes i es casen de seguida.

 

 RONDALLA III

 

 

 RONDALLA RECOPILADA PER Ester Limorti i Artur Quintana: El Carxe. Recull de literatura valenciana de Múrcia (2012) [Recollida en la dècada dels 90 del segle XX]

 Era molt golosa i no podia tenir coses dolces en la csa, aixina. I el home teniu una colmenenta i en en quan en quan la tallava ell. Pués nada, se despareixia la mel ràpidament. I l'home diu:

- Xe, pués esta dona, ja voràs tu!

Va i talla la colmena i en ves de portar-se la mel en la casa, la clava en una gerreta d'eixes de fan antiues. I en el mateix bancal ja de la casa, en una riba, un això, un pedregal, pués, amaga la gerreta de la mel. I ella que se ve a enterar. I un dia diu que se n'anava. Diu:  

-Xe, demà me'n tinc que anar.

-Pués, això?

-Pués perquè una amiga meua ha tengut un xic i el bategen demà i tinc que anar al bateig 

-Ah, pués vale!

Se'n va a on estava la gerreta i se'n menja una bona ració de mel. I torna i diu l'home ja:

-Pues qué tal el bateig?

-Pués bé.

-I què, com li han posat?

-Acomençaina. Diu: -Fijate tu que nom, mira que posar-li a la zagala Acomençaina.

-Xe, pués sí que és això raro?

-Pués mira, coses d'ara.

Bé. Pués al quinze dies o vint dies, allà un temps, ja l'apetia atra volta mel. Pues torna atra volta la mateixa història, que se n'anava a bateig d'una coneguda i tal i qual.

-Hala, pués.

Quan torna, lo mateix. Diu l'home:

-Com li han posat?

-Amitjanaina. Diu: -Figurate tu que noms han inventat ara!

-Pués, vaig, la una Acomençaina i l'altra Amitjanaina.

Total, igual. Al temps torna altra volta.

-I a eixa ja li han posat Arremataina.

I l'home, pués nada, no imaginava lo que era. I ja al temps, i a l'home se li ocurrix:

-Pués vaig a pegar-li volteta a la gerra, a vore, a vore com està la mel. No siga se m'estropege, o algo.

I va i estava buida. I quan torna ja diu:

-Xe, m'ha passat un cas!

Se ho conta a la dona. I diu:

-Pués vaig deixar allí una gerreta en una poqueta mel. I me la vaig deixar allí i ha anat i no està. I està la gerra, pero la mel no està.

-Pués que te creïes? Que es batejos que jo anava, que te creïes que eren? Acomençaina, A mitjanaina i Arremataina.

 

(Aquest text està redactat en transcripció del dialectal oral del parlant que els va contar el conte)

 

 

 

 QUÈ FAREM?

 Si haveu llegit tot els textos d'aquest blog (el TERCER ARGUMENT heu hagut de fer-ho en anglés) haureu comprovat que tots estan relacionats argumentalment amb les Rondalles Valencianes, d'Enric Valor que, al llarg de l'ESO, haveu llegit a les classes de valencià.

Ara vos propose respondre aquestes qüestions en l'espai de COMENTARIS, per a la qual cosa heu de fer-vos SEGUIDORS del blog i entrar en l'entrada LES RONDALLES VALENCIANES D'ENRIC VALOR: LES NOSTRES RONDALLES, és a dir, aquesta, i escriure les respostes (per favor, poseu nom i cognoms a l'inci del vostre COMENTARI. Gràcies):

1.- Quins títols tenen aquestes mateixes històries (o pràcticament semblants) que has llegit en les Rondalles Valencianes de Valor.

2.- Sabies que circulaven arguments semblants en altres reculls rondallístics d'altres èpoques i altres llocs?

3.- Sabies que, segons s'explica en el text en anglés del TERCER ARGUMENT eixa rondalla es conta amb petites variacions en molts altres països i/o llengües del món? Posa'n algun exemple que hages llegit en el paràgraf en cursiva.

4.- Seria possible trobar rondalles semblants a les recollides per Enric Valor en publicacions antigues, contemporànies, d'altres països, en altres llengües? Tenim alguna eina en internet per a poder-ho fer?

5.- Si vols, pots deixar altres comentaris a propòsit del que has llegit o descobert en aquesta entrada del BLOG MERIDIONAL

I ARA, PER ACABAR, EL CAMÍ DE LLEGÜES, SEGLES I VEUS D'UNA RONDALLA VALENCIANA RECOLLIDA PER JORDI RAÜL VERDÚ D'UN TAL VICENT BROTONS A QUI EL SEU IAIO, TAMBÉ VICENTE BROTONS, LI LA CONTAVA:

"LA SOMERETA, EL PARE I EL FILL"

DEL RECULL

CONTALLES DE IAIOS I IAIES

(feu clic sobre el títol)