La foguera de Sant
Antoni o el llarg estiu petrerí
Universitat d'Alacant
Festa-2016
Petrer, setembre de 2016
Els petrerins i
petrerines som hereus d’una estranya
cultura del foc mitològic si ens comparem amb altres pobles del nostre
entorn. Per una banda tenim les nostres falles de la Nit de Reis, emparentades
amb els fatxos d’Onil, les aixames de Xixona i les atxes d’Elx; i connectades també, més indirectament, amb
les falles dels pobles pirinencs —tant catalans com occitans—, que recentment
van rebre el reconeixement per part de la UNESCO com a Patrimoni de la
Humanitat. Aquells són focs solsticials. Els del migjorn valencià són hivernals.
La gent de Petrer,
però, donem testimoni d’altres festes ígnies. Arribat el solstici d’estiu, i
com en tant llocs s’explica, les ancestrals i precristianes festes del foc
revifen. Les fogueres equinoccials de València, és a dir, les del pas de l’hivern
a la primavera, anuncien el camí: les internacionals falles —estàtues
monumentals de fusta, cartó i altres materials més moderns— cremen, com a
anunci de la caloreta [sic], la nit de Sant Josep al Cap i Casal del país i en moltes
altres poblacions de l’Horta i la Ribera, tot arribant pel sud a Gandia, Dénia
i Benidorm.
Al juny celebren en
molts indrets la gran festa del foc i les revetles: la Nit de Sant Joan. El seu
format més sofisticat i turístic el trobem a Alacant: imiten tant i tant les
Falles de València que el bons alacantins neguen una i cent voltes que tinga
alguna cosa a veure en la festa de Sant Josep
d’aquella “remota ciutat septentrional”. Coses de les rivalitats
capitalines. Nosaltres, el petrerins, però, no encenem res aquesta nit màgica.
Fem revetla i mengem rotllo dolç, a la manera dels catalans amb les seues
coques: “Els indis tenen coca allà al Perú, / els ianquis Coca-Cola refrescant,
/ els catalans, la coca de llardons / i l’estupenda coca de Sant Joan.”,
cantava Jaume Sisa pels anys vuitanta en l’irrepetible musical, La Nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom.
... I a
Petrer, la foguera la nit del 12 de juny, si fa no fa
Això sí, uns dies
abans, tenim —hem tingut— una peculiar i en l’actualitat quasi genuïna festa de
les flames: les fogueres —la foguera— de Sant Antoni. Quan jo explique la
nostra foguera pels diversos indrets que visite del país sempre em responen:
“No, home, no. La foguera de Sant Antoni es fa a molts pobles del País Valencià: a les comarques del
Ports de Morella i el Maestrat; a Canals i Cerdà, en la comarca del Costera,
etc.”. Jo sempre responc inequívocament: “Eixes fogueres són hivernals, es fan
en honor a Sant Antoni Abat, és a dir el del Porquet, i són al cor del fred,
més concretament, en la nit del 16 de gener. La nostra és el 12 de juny, en
honor a sant Antoni de Pàdua.”
Aprofitaré
l’avinentesa per situar el lector en el calendari santoral de l’Església
Catòlica. El 17 de gener és Sant Antoni Abat, ja ho hem dit. El San Antón elder. El del Mig Any Fester
de la veïna població (la Media Fiesta,
o com vulguen dir-li). Des de fa algun
anys també li hi dediquen una foguera al sant del porquet. La festa de Moros i
Cristians, ja ho saben tots, només la van celebrar en les seues dates hivernals
entre 1944 i 1946. Com que en aquella època el fred a Elda era molt i dur, i els
nostres estimats veïns de la vall no són tan valents com els de Saix, decidiren
passar-la al primer cap de setmana de juny. I així ja porten setanta anys. I
que dure...
Seguint
l’explicació del calendari santoral, arribem, quasi cinc mesos després, a l’altre
Sant Antoni, el de Pàdua, el del 13 de juny. I en la nit anterior d’aquest dia,
sense aparent explicació, els “petrolancs” fem les nostres fogueres del solstici
d’estiu. “No vos haureu equivocat de Sant Antoni?”, pregunten sorneguers i
burletes alguns del meus amics d’arreu del país.
“Fogueres
per tot arreu en Sant Antoni, a Petrer”: ho deia Vicent Navarro el 1992
Equivocats o no,
tenim una tradició ben consolidada. I ben explicada. Tant pel senyor Hipólito
Navarro (El Carrer, núm. 4, 1980),
traspassat fa alguns anys, com pel meu bon amic Vicent Navarro, que en un
magnífic article aparegut en la mateixa publicació municipal, oferia una
impecable monografia divulgativa sobre la celebració (NAVARRO, 1992).
Navarro, després
d’hipotetitzar sobre els portadors de la festa en el segle XVII —recordem que
Petrer és històricament un poble de “cristians novíssims” empeltats des del sud
de l’Alcoià a la nostra terra—, es remunta als seus record d’infantesa, que són
els meus i els de tots aquells que superem els cinquanta anys, per relatar-nos
com era el procés de recollida de llenya i altre combustible foguerer amb el
sonsonet d’”Una llimosneta per a Sant Antoni oli, oli.” El seu entranyable
relat exigeix una cita textual:
«Recorde
les primeres fogueres que realitzàrem a les primeries dels anys seixanta. La
colla d’amiguets del carrer Major la col·locavem a l’eixample del carrer de
l’Església, davant de la plaça de Ramón y Cajal. Érem Pepe el Carbonero,
Manolín, Carlitos l’Ensaimà, Gabrielín, Julio, José Luis, Ganga, Herrero i jo,
que per aquell temps em deien Vicentin. Era una foguera menuda feta per xiquets
de sis o set anys.» (NAVARRO, 1992)
L’article continua
endinsant-se pels records d’amics, carrers i persones grans col·laboradores: el
carrer Menéndez Pelayo; Carmen la Cocona; el Trinquet, els Carros, la foguera
dels Blocs, la de la plaça de Dalt, la del carrer Sant Rafael —la meua—,... i
la de la cruïlla entre el carrer Agost i el mateix Sant Antoni (de Pàdua), on
es feia la foguera més gran, i que s’encenia en plena nit, unes hores més tard
que la resta.
Vicent Navarro
conta que tan important com fer-les cremar era saltar-les —botar les flames—.
Qui ho feia “tenia la salut assegurada per tot l’any”. Tot ben explicat, amb un
detallisme ple d’encant i precisió. L’autor de l’article raona el procés de
decadència d’aquestes fogueres petrerines de les acaballes primaverals. El
sintagma que ho va poder tot en aquells finals dels seixanta i principis dels
setanta va ser el culpable: la “malament digerida modernització”. El treball
finalitza amb l’esperança, ja feta realitat en bona mesura, d’una recuperació
d’aquesta genuïna festa del foc, tot i que, lògicament, atenent paràmetres
propis del temps urbans, lúdics i festius que corren. Els temps estan canviant
inexorablement.
Convé
saber que...
13 de juny: Sant
Antoni de Pàdua. ¿Què té aquest sant per poder estar vinculat en un poble del
sud del País Valencià a una festa del foc? Tanta va ser la seua popularitat
religiosa? ¿Quina mena de solstici anticipat en huit o nou dies al meteorològic
i en onze al santoral (Sant Joan) és el 13 de juny?
Tres bones
preguntes per assajar algunes respostes més o menys parcials o especulatives,
però que, com les flames en la fosca
nit, podran il·luminar, sense evitar del tot la deformació de les ombres
—compte!— la nostra “devoció antoniana”. Anem per faena!
Sant Antoni de
Pàdua (Lisboa, 1195 – Pàdua [Itàlia], 1231), s’inscriu en la tradició religiosa
popular dels sant medievals, com Sant Francesc d’Assís (ss. XII-XIII) , Sant
Roc (s. XIV), Sant Vicent Ferrer (ss. XIV-XV), etc. Tots ells frares, viatgers,
predicadors i miraclers.
Sant Antoni de
Lisboa, també nomenat així, es deia pel baptisme originari i pel seu llinatge
Fernando Martins de Bulhoes e Taveira Azevedo i es va ordenar frare agustí, en
contra dels desitjos familiars. Gran estudiós de la teologia i els clàssics
romans, es va fer franciscà als 25 anys, tot adoptant el nom d’Antoni en honor
a Sant Antoni Abat. Va fer de missioner al Marroc, on emmalaltí greument i va
ser obligat a tornar a Europa. Llavors els seu periple com a frare predicador i
mestre va ser incessant: Sicília, Assís,
nord d’Itàlia, Provença, la Romanya... Va ensenyar teologia a la universitat
més antiga d’Europa, la de Bolonya.
Considerat l’assot
teològic contra la l’heretgia càtar, succeïx Sant Francesc d’Assís com a
provincial a l’Itàlia del Nord i el 1231 mor a Arcella, prop de Pàdua, vençut
per les malalties i l’esgotament. Un any després, per “aclamació popular”, que
diríem ara, el papa Gregori IX el cataloga sant de l’Església Catòlica. El ja
en vida miraculós Sant Antoni esdevé un mite per a moltes comunitats de
creients en l’arc mediterrani. Joan Amades (1952) diu:
«Era
indubtablement el sant més venerat a casa nostra i el que gaudia d’un culte
popular més intens. La seva iconografia, amb estampetes de tota mena i imatges
corpòries de profusió de mides i de tipus, és la més abundant de tota la
imatgeria religiosa popular de casa nostra. Era un dels sants que tenia més
capelletes de veïnat i que va donar nom a més carrers de ciutat.»
Miracles
i devocions
D’entre els seus
miracles populars destaquem el de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on demostrà
als feligresos com una somera morta de fam no consentí menjar l’hòstia
consagrada pel valor espiritual i diví
que simbolitzava l’aliment que el mateix sant li oferia a la bèstia; el
del cor de l’àvar mort a Florència: durant el soterrar Fra Antoni cita Sant
Mateu, “on està el teu tresor allí està el teu cor”, per denunciar que el
traspassat havia estat un usurer. Els familiar s’indignaren amb el frare
franciscà i aquest els va fer mirar dins el taüt tancat, on trobaren un cofre
ple de joies amb un cor bategant. Espantats, feren obrir el pit al cadàver i
dins no hi havia cor. Allò impactà profundament molts àvars i usurer florentins
i es desprengueren de les seues riqueses repartint-les entre els pobres. No ens
vindria malament avui dia un Antoni de Pàdua fent-ne de les seues. Pense en defraudadors,
banquers i “panamenys”, per exemple.
Els miracles,
certament en foren molts: el del peu tallat i unit; el del recent nascut que
parla; el de la predicació davant dels peixos; el del got de vidre llançat a
terra i no trencat; el de la predicació al paduans sota una tempesta de llampecs,
pluja i vent; o el de l’aparició del seu estimat llibre del Psalteri, després d’haver-li’l furtat un
novici a Montpeller.
Tal fama miraculosa
promogué ben prompte la veneració popular. La seua tomba va ser lloc de
pelegrinatge des de bon començament. Avui les seues restes descansen en la
Basílica de Sant Antoni, a Pàdua, on també es troben les relíquies: llengua,
mentó i aparell bucal, les eines del predicador.
En la iconografia
clàssica catòlica se’l representa amb el Jesuset al braç , un lliri blanc a la
mà, símbol de puresa, i el llibre dels Evangelis.
A les nostres
terres el seu patronatge temàtic és amplíssim: patró dels xiquets de bolquers o
de braç; de les botigues i, sobretot, de les “mosses casadores”. Amb aquesta
admirable profusió d’arguments i detall ho explica el gran folklorista Amades
(1952):
«Hom dóna a sant Antoni el nom de sant del mal amor perquè és l’advocat
dels enamorats i gran ajut en tots els mals del cor. Afavoreix les relacions
amoroses i mai no deixa d’atendre els precs dels qui invoquen amb fervor per
tal que els protegeixi en afers amorosos.
Les fadrines creien que sant Antoni
feia trobar casador ric a les qui el dia d’avui [13 de juy] li cremaven un
ciri. Això feia que totes les esglésies es veiessin plenes de donzelles que
anaven a portar un ciri al sant; elles mateixes l’encenien així que el
lliuraven, i parlaven a la imatge a qui el dedicaven d’aquesta manera:
Sant Antoni, aquest ciri es meu,
Perquè em feu trobar un bon hereu.
Com que sant Antoni era tan venerat,
a tots els temples hi havia molta concurrència de fadrines, i els seus altars
estaven profusament il·luminats.
Les fadrines també reclamaven la seva
protecció amb la següent jaculatòria:
Sant Antoni beneït,
Feu-me trobar un bon marit
Que sigui bon home i ric
I, si pot ser, de seguit. [o “I, si pot ser,
també polit”.]
I si trigava més dels que elles
volien, li prenien la imatge de l’infant Jesús que portava al braç, el giraven
de cara a la paret o el posaven cap per avall, i si es tractava d’imatges de
plom o de terra, les posaven dins de greales o d’altres recipients plens
d’aigua o les baixaven al pou lligades amb una corda, on les deixaven estar un
temps que variava segons els casos. Aquest costum pot dir-se que era general
entre les fadrines de gairebé tota la Península.»
En la meua
esporàdica tertúlia de l’esmorzaret, a Petrer, un dels habituals, bon
coneixedor de les hagiografies i del llegendari santoral, m’explicava que
encara als anys setanta del segle passat ell era testimoni de com el dia de
Sant Antoni, el 13 de juny, s’acostaven per l’altaret o capelleta que hi ha al
carrer que du el seu nom, camí de la Foia, grups de dones jóvens en edat
casadora acompanyades d’altres majors —les mares?— i de manera discreta
s’aturaven durant uns minuts davant el sant. És, òbviament, només un testimoni
oral. Les lectores i els lectors el poden confirmar o negar.
El sant ha estat
també invocat perquè no falte “el pa de cada dia”, cosa que es vincula a la
pràctica de beneir el 13 de juny lliris i panets. Protector de pescadors pel
seu poder encisador d’ocells i peixos. Advocat també d’obrers i picapedrers, de
cotxers de cotxes de cavalls i, hui, de xofers.
Una de les
veneracions antonianes més curioses és la relacionada amb els objectes perduts
i els robatoris: “...perquè faci trobar les coses perdudes i contra els
lladres. Fou estès el costum de tirar una fava a la llàntia del sant quan a
algú li havien robat quelcom. Era creença que a mesura que l’oli de llàntia
feia inflar la fava, s’inflava també el lladre, que per tal d’alliberar-se del
flagell es reconvenia i tornava allò que havia robat.” (AMADES, 1983). Hi ha,
però, un procediment de “màgia verbal” menys espectacular que el de la fava.
Consisteix a dir la següent pregària: "Sant
Antoni de Pàdua, /una cosa he
perdut / en lloc desconegut. /
Feu-me-la trobar / a terra o a mar, / que és gran la virtut /que sempre heu tingut."
Una notícia que
relaciona el sant amb el foc procedeix del segle XVII, quan Maó (Menorca) el va
proclamar patró de l’illa i s’encengueren fogueres recordant la llegenda del
rei Jaume que explica com ell i set cavallers encengueren focs a Capdepera
(Mallorca), la punta del territori illenc més immediata a Menorca, i així
acovardiren els moros menorquins perquè pensaven que el rei conqueridor duia un
gran exèrcit. Els sarraïns de Menorca davant la por d’una matança sense pietat
decidiren capitular.
Pel que fa la
connexió directa del sant i el Regne de València, Joan Amades explica dos
costum ancestrals, la primera, que...
«Pels afores de la ciutat de València
hom feia una processó que passava per l’horta. El jovent tirava melons a la
imatge,cregut que el qui la tocava trobava amb qui casar-se abans de finir
l’any. Com que els melons tocaven sovint els portadors de la imatge, més d’una
vegada l’havien abandonada enmig dels conreus i hi havia hagut feina per
poder-la tornar al temple. A causa d’això
hom va deixar de celebrar la processó.» (AMADES, J, 1983).
En gairebé tot el regne de València hom encèn grans
fogueres la vigília de la festa [de Sant Antoni de Pàdua]
Però potser la notícia més significativa per a
Petrer és la segona:
“En gairebé tot el regne de València
hom encèn grans fogueres la vigília de la festa, i la mainada les salta,
semblantment com per Sant Joan.” (AMADES, 1983)
Dit d’altra manera,
fer focs per Sant Antoni de Pàdua era una pràctica habitual del Regne de
València, segons constata el més important investigador folklòric de la primera
meitat del segle XX al nostre àmbit cultural, Joan Amades i Gelats (Barcelona,
1890-1959). ¿Per què fogueres solsticials huit o nou dies abans del solstici ,
o onze dies abans de la nit de Sant Joan?
Durant el segle
XIII el procés de cristianització de les terres valencianes era un fet evident.
La repoblació amb famílies vingudes de les terres bàrbares no tenia aturador.
Cada any n’arribaven de noves i més al sud del país, especialment des de la
conquesta de València per Jaume I el 1238. Si ens fixem en la data de la mort
de Sant Antoni de Pàdua, 1231, i la seua immediata santificació, podem veure
que llavors era el “sant de moda”. No debades l’adjudicaren el 13 de juny com
el dia de la seua celebració. ¿I què passava meteorològicament parlant del 13
de juny? Era el dia solsticial per excel·lència. ¿Com era possible això? Ben
senzill. Si sou aficionats al refranyer segur que haveu escoltat o llegit
aquest que referint-se al solstici d’hivern diu “Per Sant Llúcia un pas de
puça, per Nadal un pas de gall”. Difícilment explicable amb el calendari
gregorià, establit pel papa Gregori XIII el 1580 i que és el que regeix el
nostre temps actualment. El calendari anterior a finals del XVI erà el julià,
establit per l’Emperador Romà Juli Cèsar el segle I abans de Crist. Aquest sí
que dotava de sentit la dita anterior
—“Per Santa Llúcia un pas de puça...”, és a dir, el dia solar comença a fer-se
llarg el 13 de desembre, Santa Llúcia!—, de la mateixa manera que convertia la
nit de Sant Antoni de Pàdua en la nit que antecedia el dia més llarg de l’any,
la festivitat del sant mencionat: el 13 de juny. Només cal aplicar la fórmula
conversora del calendari julià al calendari gregorià.
Comptat i debatut,
els focs solticials que anunciaven l’estiu, fins a 1582, tenien més sentit la
Nit de Sant Antoni que no la Nit de San Joan. I el valencians —cristians
occitans, navarresos, aragonesos i, sobretot, catalans— empeltats en terres de
promissió, de croada, duien la bona nova
de la seua fe amb la bandera dels focs dedicats al miraculós contemporani, Sant
Antoni de Pàdua, el frare portugués mort sis anys abans de la conquesta de
València.
Així que la nostra
cultura de focs i fogueres pot ser estranya, com deia al principi d’aquest paper:
foguera, sí, però ni per Sant Antoni del Porquet ni per Sant Joan Baptista. Tot
i això es troba fortament legitimada en la tradició del Regne de València i en
la fabulosa maniobra eclesiàstica de col·locar en el calendari antic un sant
tan popular i miraculós com el franciscà portugués: Sant Antoni de Pàdua, en
qui se sincretitza fe —per als creients i devots—, màgia miraculosa —per als
superticiosos— i singularitat astronòmica en trobar-nos la seua celebració en
el dia amb més hores de temps solar de l’any al llarg de tres segles i mig per
a la humanitat cristianitzada. Cremar la foguera la Nit de Sant Antoni ens
confereix als petrerins i petrerines una originalitat tradicionària ben
evident.
I com que ara ja
sabem que l’estiu arriba a Petrer deu dies abans que a molts altres llocs,
gràcies a un sant casamenter i intercessor en la cerca de les coses perdudes,
diguem amb orgull i ancestralitat les paraules que Vicent Navarro pronuncia
totes les Nits de Sant Antoni en el seu cèlebre i celebrat pregó dedicat al
sant i a la foguera que crema en la replaceta de Sant Bonifaci en la mitja nit
que uneix vespra i festa:
«Per Sant Antoni oli, oli.
Danseu i salteu, petrerins,
que el foc brama aquesta nit
en un esclafit de festa.
Danseu i salteu, petrerins,
que el foc brama aquesta nit
en un esclafit de festa.
Per Sant Antoni oli, oli.
Visca la tradició foguerera.
Visca Petrer.»
Visca la tradició foguerera.
Visca Petrer.»
Bibliografia
AMADES, J (1983): “Juny, dia 13”, en Costumari Català. El curs de
l’any, volum III. Barcelona, Salvat Edit./Edicions 62.
NAVARRO, V. (1992): “Fogueres per tot arreu en Sant Antoni”, en El
Carrer, núm. 148. Ajuntament de Petrer.
PÉREZ SIMÓN, L. (2003): San Antonio de Padua. Vida, doctrina i
devoción. Madrid, EDIBESA.
