Rutes de llegenda
La rendició del
castell de Petrer
VICENT BROTONS 22.11.2015 | 01:35
INFORMACIÓN
ALACANT
«…E sobre açò els sarraïns
dixeren que s’entrarien acordar, e que ens respodrien al vespre. E tornaren a
nós a prop de sol post, e dixeren que, pus nós tant ho volíem, que farien la
nostra voluntat. E quan venc al matí anam-nos-en denant ells ab nostres
cavallers, e faem pujar als hòmens d’En Jofré nostre penó al castell, e
lliuram-los lo castell. » (Llibre dels Feyts, Jaume I)
Heus-me ací, Jaume I de València, a punt
de prendre la fortalesa de Petrer, a punt d'amanir les incompetències d'aqueix
gendre meu que dedica massa temps a mirar les estrelles i el tauler d'escacs i
molt poc als assumptes terrenals.
Des d'aquest prat
idellenc albire el majestuós castell petrerí, l'alqassar de Bitrir, que en
diuen. Els anys sobre mi pesen més que la corona. Em trobe fort encara, però un
llarg mig segle de vida, sense pau del cos i l'ànima, m'ha esgotat pregonament.
Sé, pels senyals de Déu Nostre Senyor, que és el meu destí.
El dia d'ahir, la vespra
de l'assalt, va ser, com sol ocórrer, atrafegat i tens. Els meus cavallers
maldaven per prendre el castell petrerí a la força. N'eren molts, més de tres
mil, i venien armats sobradament. Prendre aquella fortalesa haguera estat un
joc d'infants per a ells.
Des del Tractat
fronterer d'Almisrà amb el rei Alfons sempre m'havia causat enuig el desinterés
del meu gendre per aquestes terres. Mai no li va preocupar el bon govern
cristià dels castells, les viles i els llogarets de les valls i les planes del
Vinalopó. Ara el mal ja estava fet i només em restava posar la meua força al
servei d'aquests orgullosos castellans.
Matí, vesprada i nit
d'ahir van ser intensos en esdeveniments. Ben prompte vaig haver de rebre una
comitiva de vassalls sarraïns d'Idella que em retien homenatge. No passà molt
de temps quan el jueu Nastruc, comerciant d'aquelles terres del Vinalopó i que
em mereixia una certa confiança, mitjançà perquè rebera un honorable vell
musulmà petrerí, que em parlà en nom de l'alcaid Al-Naxxar perquè arribàrem a
un acord de pau raonable que evités el vessament de sang.
Mentre el sol es ponia
per darrere del tossals de Bolon i la negra Camara, apaivagant els grocs i
vermells intensos de l'horitzó a la serra de Salines, els meus nobles cavallers
i jo deliberàrem sobre l'acció que mamprendrien al sendemà. Tot quedà clar:
«Prou de paraules, és hora de mostrar la fortalesa de les nostres armes!»
Amb aqueixa inquietant
decisió em vaig retirar a la tenda reial. La nit caigué sobre el campament del
prat idellenc. A fora, les rialles i les converses de peons i cavallers es
barrejaven amb el dring dels metalls, els renills dels cavalls i les meloses
veus de les meuques.
Mentre, jo en la tenda
meditava, cobert per una túnica, assegut a la butaca i bevent bon vi del
Condominium alacantí. Les parpelles em pesaven, el cos demanava jaç i la tènue
llum de la torxa invitava la son. El cervell, però, s'hi resistia: calia seguir
barallant els arguments bel·licosos dels meus companyons d'armes per veure si
eren encertats o no.
De sobte, s'obrí la
tenda i un espectre amb hàbit de frare hi penetrà amb decisió. Instantàniament
vaig prendre el meu punyal i amb la mirada vaig buscar en la penombra Tissó, la
meua espasa, molt prop de mi. Llavors vaig preguntar amb contundència i una
certa ferocitat:
–Qui sou?
–Mon senyor, no m'heu reconegut?
El riure suau, elegant i
desinhibit de Blanca de Morella, la meua fidel i jove serventa, em va
tranquil·litzar.
–Què feu vestida amb eixos draps de frare
pollós?
–Majestat, he decidit visitar-vos i parlar
amb vós. A poqueta nit, mentre us servia el refrigeri, he vist en el vostre
rostre una mirada absent i de preocupació.
–Així és, benvolguda Blanca, no m'agrada
gens com està duent-se aquest afer del castell petrerí.
La bella i jove serventa
es lleva els hàbits i es mostra amb la seua senzilla roba de campanya. Tot i la
poca llum, la vaig trobar esplendorosa. Amb una certa desimboltura burleta em
digué:
–Senyor, quina classe de cavaller sou que
no m'oferiu seient ni compartiu el vi amb mi?
Jo, com un maldestre
púber, em vaig llevar de la meua butaca, la vaig adobar amb coixins i vaig fer
seure Blanca, mentre li servia amatent una copa del delitós vi.
–Digueu-me, estimada Blanca, i què podeu
fer vós perquè jo isca airós d'aquestes pregones tribulacions que alteren la
meua ànima?
–Oferir-vos el meu afecte, les meues
paraules, el meu consol, el meu amor, el meu cos…
La nit va ser com tantes
i tantes nits de la meua trista vida de pecat, però va tenir certes singularitats:
l'accent de les besades i el perfum de les paraules de la jove Blanca feren de
bàlsam per als meus pensaments. I així, després del bell i reconfortant deport
vingué el son.
A trenc d'alba, quan
s'encetava la piuladissa de caderneres i verderols, la jove, abillada de nou
amb els draps de frare, sense posar-se la caputxa, i per tant, mostrant la seua
radiant bellesa, encara em digué amb dolça i celestial veu:
–Mon senyor, hui, per l'amor que em
professeu, no vesseu sang, ni sarraïna ni cristiana. Confieu en el poder màgic
de la vostra paraula. Si ha servit per retre una dama, servirà per retre un
castell.
Se'n va anar. I encara
vaig caure en un delitós endormiscament.
… …
...
–Senyor, senyor em diu el jove i impetuós
Eiximén d'Urrea, la host ja està llesta per a prendre a sang i foc la fortalesa
de Petrer.
–Valerós i estimat Eiximén, li responc amb
l'atenta mirada del bisbe Arnau de Gorb, avui, sí, marxarem cap al castell
petrerí, però no es vessarà ni la sang dels fills de Crist ni la sang dels
fills d'Al·là. Aquesta nit, la Mare de Déu m'ha visitat enmig dels somnis i amb
la seua piatosa veu m'ha dit: «Bon Jaume, el remei per a Petrer són les
paraules i no les armes.» Puix són eixos el desitjos de Nostra Senyora, així
serà l'acte de conquesta d'avui.
El bisbe alça
resignadament la vista al cel. Em mira insultant. I expressa amb aquell gest
tot el seu menyspreu i una òbvia incredulitat envers al meu relat miraculós.
…. …
...
I així va ser com el 19
de novembre de 1265, Jaume I va fer retre el castell de Petrer, que en Jofré
havia perdut.
