(Article publicat en la revista Festa-2018, Ajuntament de Petrer, 2018)
Rosella —menuda, perspicaç, simpàtica— ha entrat a la llibreria
acompanyada de sa mare. Sent dir que el seu veí fa cinquanta anys. Ho ha dit la
dona d’aquest, que està comprant-li un detallet. La veïna es despedix. La
petita diu que ella també vol fer-li un regal al senyor del “mig segle”, un
llibre. En tria un àlbum il·lustrat, Nasrudín. Les imatges són precioses, la
història sembla divertida.
—Li regalaré este llibre!— diu la xiqueta absolutament decidida.
Pepa, la mare, se sorprén:
—Però com un llibre de xiquets per a un home major?
—És bonic —respon decidida i ferma Rosella—, estic seguríssima que li
agradarà.
—Xica —diu la mare entre sorpresa i divertida—, amb els teus estalvis
pots fer el que vulgues.
És migdia. Hi ha trànsit al bell centre de la petita ciutat. Rosella
travessa el carrer amb l’àlbum il·lustrat agafat amb les dues mans. La mare la
vigila amb atenció. La nena pitja el timbre de casa del veí que fa anys. Ell
obri la porta. Se saluden i tot seguit la xiqueta li lliura amb una emoció
infinita el regal, alhora que li fa una carinyosa besadeta de felicitació.
L’emoció és compartida per tothom. Mare, filla i celebrant entren a la casa.
Ell desembolica el regal —perplexitat, sorpresa, alegria—, fulleja el llibre,
s’admira i els oferix convidar-les. La també meravellada mare s’excusa:
—A la vesprada. Ara Rosella ha de dinar perquè es fa tard per al
col·le.
L’home gran, entre efusions i agraïments acomiada a totes dues. Deixa
el bell llibre en un lloc ben visible de la casa. La seua dona i ell
intercanvien mirades i somriures:
—Quin detall d’aniversari —diu l’home—, el millor regal en molts
anys... Paga la pena fer-ne cinquanta!
La vesprada encara tancava més sorpreses. Després de dinar agafa
l’àlbum, l’olora —que agradable la flaire de paper i tinta—, llig els crèdits
del llibre, hàbit molt comú als qui estan avesats a transitar pel món imprés
—“Nasrudín, Odile Weulersse i Rébecca Dautremer, Edelvives, imprès a Singapur,
2006...”—, i igualment, es llig la contraportada i el fulleja de nou, tot
gaudint-ne de les belles imatges.
De sobte, alguna neurona del temps pretèrit s’estimula, les atractives
estampes el transporten, en un suau déjà vu, a la seua infantesa: ¿és la mateixa història que li contava a ell el
seu iaio? Acaba de fer-se el ritual cafè i es tanca en l’estudi per llegir
calmosament el conte de Nasrudín. Llig sense afanyar-se, en castellà: “...ve a
por el burro... Mustafà se monta en el burro... su hijo chapotea en el barro...
los chiquillos van cómodamente montados en los burros... el burro lleva encima
al hombre, al chico y la jaula... ¿Para no cansar a su burro?...”, i així fins
al final. Sense cap mena de dubte, és el conte que situat a Petrer mateix li
contava el seu iaio quan ell tenia la mateixa edat, si fa no fa, que Rosella.
Veracitat d’una
història i més històries
La història llegida fins ara és
absolutament certa. Pepa, Rosella i el pare, José María, llavors eren veïns
meus, perquè, efectivament, qui feia cinquanta anys era jo mateix, que ara ja
n’ultrapasse els seixanta. Una família veïna: afecte i proximitat, cosa que ens
caracteritza a la gent de poble, la “tribu”, com diu amablement un bon amic.
Les bones vibracions d’aquell
regal d’aniversari m’hi van acompanyar una llarga temporada. Les vaig compartir
en converses amb algunes amistats. El llibre ocupà, encara hi ocupa, un lloc
d’honor en la meua estimada biblioteca.
Deu anys després, un gran amic
d’Alcoi, Jordi Raül Verdú Pons, mestre, escriptor, collidor de contes i
rondalles —i a estones aventurer— em va demanar que buscarà algun contador o
contadora d’històries populars de Petrer perquè tenia el gust de conèixer-les,
gravar-les i, si pagaven la pena, en un futur publicar-les en el que seria els
se enèsim recull contístic. I així va ser. Férem un esmorzaret al cuartelillo de la filà
dels “Hitites” amb alguns contadors i jo, que tant i tant he teoritzat
sobre aquesta important tasca de recollir “materials etnopoètics” —Uf, les
parauletes acadèmiques!—, em vaig trobar sent, quasi sense proposar-m’ho, un
narrador oral petrerí de seixanta anys que explicava les rondalles que li
explicaven mig segle arrere sa tia Amanda i el seu iaio Vicent, Quena. I clar,
inevitablement, va tornar a aparèixer la contalla d’aquell déjà vu
narratiu dels inicis del 2007. El títol amb què finalment ha eixit publicat
al 2018 és “La somereta, el pare i el fill”, i forma part del recull Contalles de iaios i iaies, que va
guanyar el XIX Premi de Cultura Popular “Bernat Capó”, que lliuren conjuntament
tots els anys l’Ajuntament de Dénia, el Museu Valencià d’Etnologia, de la
Diputació de València, i Edicions del Bullent, de Picanya. L’autor, òbviament,
Jordi Raül Verdú, i el pròleg de qui escriu aquest article, però aquesta és una
altra història.
Comptat i debatut, el segon
retorn a la contalla del meu avi i l’amable invitació de la revista cultural i
festiva Festa-2018, de Petrer, em
portaren a interrogar-me sobre el periple d’aquesta màgica alhora que
alliçonadora rondalla inicialment i aparentment primer petrerina i després
parisenca: jo la conec per primera vegada contada pel meu iaio i la llig anys
després en el Nasrudín, de Rosella,
escrit i il·lustrat per dues franceses —O. Weulersse i R. Dautremer— que editen
a París, en Editions Flammarion. Aquest, per tant és el punt de partença.
Què és, qui és
Nasrudín?
Quan cerque a la xarxa a partir
del títol del llibre, Nasrudín, em
trobe la primera sorpresa: El breu títol de l’àlbum il·lustrat, referit al
personatge principal, és en realitat un homenatge al mític savi musulmà
Nasrudín o Nasreddín o Johà, mestre protagonista i narrador d’històries curtes
de la vivíssima tradició que va de l’Extrem Orient al Magrib africà.
El nom Nasrudín és d’origen
persa, tot i que al nord d’Àfrica se li diu Johà. A la mediterrània insular és
conegut per Giham, a Malta; Giufà, a Sicilia i Giaffah, a Sardenya.Com a bon
personatge llegendari se’l vincula a diversos territoris nacional (Uzbekistan,
Algèria o Turquia) i cronològicament se’l situa en els darrers segles de la
Baixa Edat Mitjana (entre el XIII i el
XV), temps mític per excel·lència.
La seua aparent saviesa del
trellat o el sentit comú és, en realitat, un recurs de vasta complexitat que li
servix per a ordir les breus històries. Còmic, reflexiu, amic de les paràboles,
humanista, absurd... Ara carregat de mala fe, adés de pau interior i dolça
ingenuïtat infantil. És capaç de recórrer un continu entre el gran mestre i el
solemne idiota; irrisori i burlesc insaciable.
Construïx “històries
d’ensenyament, de vida, exemplars o morals” molt populars i amb una emotivitat
seductora extraordinària que defugen de l’intel·lectualisme racional i
l’adoctrinament catequístic i que cerquen la veritat entre l’enigma
endevinatori un tant lúdic i el riure espontani desacomplexat. Històries, en
definitiva, d’una gran eficàcia pedagògica.
És per això que són molt vives i
usades pels sufís, tradició mahometana poc valorada per l’Islam ortodox, per a
difondre amablement els usos i costum d’un bon comportament sòcio-religiós. No
debades, segons la tradició, el mític Nasrudín era un mulà, és a dir, un
sacerdot islàmic.
L’obra narrativa vinculada a
aquest personatge va ser introduïda a Europa i analitzada per Idries Shah
(Smila [Índia], 1924 – Londres, 1996), psicòleg i espiritualista, i Jean Louis
Maunoury (Niça, 1939), erudit de les cultures orientals. Shah, especialment, ha
estat traduït al castellà des del 1972 (Las
sutilezas de Nasrudín, Buenos Aires), tot i que la seua obra comença a ser
més coneguda al tombant del segle XX i amb l’arribada del segle XXI. Del 2006 és el llibre que motiva aquest
treball divulgatiu i també Nasreddín,
que apareix en català també el 2006 i editat per Edicions Baula. Al 2014 es va
publicar en català, castellà i portuguès Històries
de Nasrudín, adaptades i traduïdes per Halil Bárcena. En aquest àlbum es
troba, junt a altres nou narracions, i amb el seu títol habitual, “Nasrudín i
les murmuracions de la gent”, és a dir, la mateixa a què ens referim en aquest
article només amb el títol de Nasrudín.
I la contalla del
iaio Vicent?
Tot aquest aparell informatiu
sobre Nasrudín o Johà i les seues històries respon, entre altres coses, al meu
afany per investigar l’origen del conte “nasrudinià” que m’explicava el meu avi
Vicent en els anys seixanta del segle passat. Evidentment, ell no l’havia
llegit en cap recull en castellà, ni ho havia pogut haver fet en recopilacions
en àrab, anglés o francès —ni els coneixeria ni sabia llegir aquestes
llengües—, per tant, la seua font de coneixement era oral. Home poc viatjat,
cal pensar que tampoc no el va aprendre fora de Petrer. Així que podem
concloure que “La somereta, el pare i el fill” forma part de la tradició de
transmissió oral petrerina de caràcter familiar. Per als amants d’hipòtesis més
inversemblants o fantàstiques es podria aventurar que les famílies morisques
que habitaren les nostres terres la transmeteren junt als recs, ribes, traçats
de carrers, costums gastronòmics, etc. com una pervivència patrimonial més —en
aquest cas immaterial— que testimonien
la petjada d’aquella cultura que arrelà en el nostre territori durant nou
segles.
Siga com siga, i seguint les ja
clàssiques paraules del mestre Manuel Sanchis Guarner, la universalitat dels
contes és inherent a aquest gènere etnopoètic o folklòric:
«El folklore, segons és sabut,
presenta grans analogies en tots els països, i per això la majoria dels contes
[...] són del patrimoni universal. [...] La identificació del lloc d’origen de
cada conte i la determinació de les rutes de la seua difusió, són
envitricollats problemes a l’esclariment dels quals dediquen els seus afanys
els folkloristes, [...]» (Sanchis, 1975)
La qual cosa no és contradictòria
amb la particularitat i la concreció dels contes en l’àmbit cultural i
idiomàtic on es difonen per transmissió oral:
«Tal universalisme, però, no és
obstacle perquè les rondalles deixen de ser una de les millors mostres
d’autoctonia. De fet poques coses revelen millor l’ànima d’un poble que les
seues rondalles, aquestes refoses nacionals de contes universals, [...]
reformats sempre en la seua transmissió oral [...] per tal d’adaptar-los a la
manera de sentir i de pensar de cada comunitat.» (Sanchis, 1975)
Estic convençut que el iaio
Vicent explicava la contalla perquè algú de l’entorn familiar li l’havia
contada abans i aquest la contava alhora per la mateixa raó. I així al llarg de
generacions de transmissió oral a la vora de la caloreta de la foraca o a la
fresqueta del carrer o d’un garrofer. ¿Com va arribar a les nostres terres? No
ho sabria dir, però cal deixar clar que la història no era privativa del món musulmà.
També es contava en moltes illes mediterrànies, com s’ha explicat més arrere.
Fins i tot a Sicília trobem Giufà i Ginca, les històries dels quals les recollí
Giusseppe Pitré (1841-1916) i que, segons Italo Calvino i Leonardo Sciascia,
estan inspirades en el mite de Nasrudín. En les terres napolitanes també hi ha
una tradició oral semblant atribuïda a Vardiello, personatge que apareix en el
recull barroc Lo cunto de li cunti o
el Pentameró, de Giambattista Basile
(ss. XVI i XVII). I encara més, podem reportar també una tradició “nasrudiana”
entre els sefardites (jueus hispànic expulsats de la península el 1492). I no
ho hem d’oblidar, durant segles la cultura entrava en bona mesura pels ports,
la popular i oral i l’escrita.
Una contalla secular encara viva a la Mediterrània
Tot incideix en la mateixa idea:
les històries d’aquell llegendari mulà van tenir mil camis geogràfics, humans i
culturals per arribar a les nostres terres.
Si tornem a la que motiva aquest
“paper”, “Nasrudín i les murmuracions de la gent” o “La somereta, el pare i el
fill”, com la titula Jordi Raül Verdú en el recull de Contalles de iaios i iaies, us puc dir que en el món marroquí
continua transmetent-se oralment, tal i com m’explicava la meua alumna del Grau
de Mestre a la Facultat d’Educació, d’Alacant, Thoueiba El Azzaui Takouk. Ella
la coneix pels seus pares i aquests pels avis. La podríem classificar com a
rondalla no meravellosa d’enginy o contalla.
Sé perfectament que arribats aquí
molts dels lectors i lectores estareu desitjosos de conèixer la contalla de “La
somereta, el pare i el fill”. No caure en el pecat de trencar l’encant. La
podeu trobar en la versió “nasrudiana” en algun dels llibres citats i en la
versió “petrerina” en les Contalles de
iaios i iaies. Tanmateix, us oferiré una altra divertida història de
Nasrudín, citada directament del llibre d’Halil Bárcena i Mariona Cabassa:
«Nasrudín i la pesca imaginària»
«Un bon dia hi va haver
un gran rebombori al mercat Akshehir, aleshores un afable poblet al bell mig de
l’Anatòlia turca. Nasrudín es plantà enmig del tràfec de la gent que comprava i
venia mil i una coses, amb una canya i un petit poal ple d’aigua. Certament,
l’escena de Nasrudín pescant en aquell poal resultava grotesca. Tothom que
passa se’n reia.»
«Un home més atrevit
que la resta, li va preguntar:
—¿Què, en piquen molts?
–I tant, amb vostè ja
en són nou —li contestà Nasrudín.» (BÁRCENA, 2015)
Una petita joia de la narrativa
popular que pràcticament oferix molt dels mateixos ingredients literariopopulars
—o etnopoètics— que la contalla que fa mig segle m’explicà el iaio Vicent i que
el 2007 es tornà a retrobar amb mi gràcies a aquell impagable i afectuós regal
d’aniversari de la petita Rosella: una bonica història per a una història bonica.
BIBLIOGRAFIA
BÁRCENA, H. i M. Cabassa (2015): Històries
de Nasrudín. Barcelona. Fragmenta Editorial
ORIOL, C. (2002): Introducció a
l’etnopoètica. Valls. Cossetània Edicions
SANCHIS GUARNER, M. (1975): “Pròleg”, en Enric Valor, Obra literària completa. Volum I.
València. Editorial Gorg
VERDÚ, J. R. (2018): Contalles
de iaios i iaies. Picanya. Edicions del Bullent
WEULERSSE, O. I R. Dautremer (2006): Nasrudín. Zaragoza. Editorial Luis Vives
Viquipèdia: Nasreddín: https://ca.wikipedia.org/wiki/Nasredd%C3%ADn
[21/06/2018]