ENRIC VALOR I PENÀGUILA O LA FORÇA MÍTICA DE LES "RONDALLES VALENCIANES"

Enric Valor i Penàguila o la força mítica de les Rondalles Valencianes 

(publicat a Festes Majors. Penàguila. Ajuntament de Penàguila, 2016)

 Vicent Brotons Rico 

Universitat d'Alacant

El primer fet viscut personalment per mi que posava en relació la figura de l’escriptor  Enric Valor i Vives (Castalla, 1911 – Valencia, 2000) i Penàguila no va ser l’obligada visita al llavador de Penàguila, on se situen els esgarrifosos fets de la rondalla meravellosa “I queixalets també”, que l’escriptor havia escoltat per primera vegada en la mateixa població, no. Enric Valor, de qui jo ja havia llegit pràcticament tota a la seua obra literària a començament dels anys vuitanta, sorgí vinculat al poble del muntanyam alcoià en una visita professional que vaig realitzar el curs 83-84 a l’escola del municipi.

Jo, llavors, era un jove mestre comissionat per la Conselleria d’Educació de la Generalitat per a coordinar i assessorar l’ensenyament del valencià (i en valencià) a diverses comarques meridionals (l’Alcoià, el Comtat i les Valls del Vinalopó). En una primera fase de les meues accions visitava els col·legis, comprovava “in situ” l’acompliment dels horaris establits, verificava la bondat dels materials, observava els mestres fent les seues tasques didàctiques i em reunia amb ells, una vegada acabades les classes, per orientar-los metodològicament i formativament, tot animant-los perquè participaren en els cursos de organitzats pels ICE de les universitats valencianes i així assolir una bona competència lingüística i didàctica per usar adequadament el valencià en els nivells de l’ensenyament on exercien la seua labor (preescolar o EGB, és a dir, els equivalents als actuals nivells d’educació infantil, primària i primer i segon d’ESO). No ocultaré que aquestes visites professionals solien ser rebudes molt negativament per molts dels col·legues, especialment —ho dic simplificant bastant— els professors i professores grans que, per ideologia, inèrcia o conservadorisme funcionarial, o una barreja de les tres coses, veient molt negativament açò d’ensenyar valencià a l’escola i ho percebien com a una obligació no desitjada que els hi pertocava.

El dia abans de visitar Penàguila vaig mirar les dades del mestre que em rebria: un senyor de mes de seixanta anys. Buf, vaig pensar. “Què li podré dir a aquest venerable mestre sobre el valencià?,  com li podré recordar l’obligació legal que té de formar-se i ensenyar la llengua que parlen els seus alumnes?, quin cas em farà un senyor que està pensant més en la seua jubilació que en cap altra cosa?”. I amb eixes cabòries vaig arribar a mig matí amb el meu Panda-35 a la bella Penàguila, que havia conegut uns mesos abans en una visita turística de llampec.

El senyor mestre, Don Joaquín, em va rebre amablement. Anava posat de bata gris, llarga —un “guardapolvo”, com diuen al meu poble, que em recordava al del meu mestre de primària, Don Evaristo—, em va donar permís per a passar l’aula. Demanà als xiquets i xiquetes que feren la faena en silenci i conversàrem, ell i jo, breument a la vora de la taula professoral. M’acompanyà al despatx, em va cedir la taula i em digué que l’hi esperara els pocs minuts que faltaven per al descans.

Després, abrigats, passejàrem i conversàrem pel patí, on jugaven els infants. Hi vaig anar al gra. Ell, posant cara de satisfacció, com si diguera “ja era hora!”, m’explicà que molt abans de la Llei del Valencià, allà on havia exercit de mestre, havia ensenyat valencià, i que, des que la llengua era oficial, ho va fer de manera normalitzada: usava fulls ciclostilats  de materials que ell mateix preparava mitjançant la col·lecció d’El vents del món, de l’entranyable pare Pere Riutort, uns dels primers recursos didàctics per a ensenyar la nostra llengua, i les gramàtiques de Carles Salvador i Enric Valor. Em va dir també que tots els alumnes més grans llegien les Rondalles Valencianes, d’Enric Valor (en les versions de l’Obra Literària completa, d’aquest autor) i que —així i ací va sorgir la meua particular “connexió penaguilenca” amb l’autor de Castalla— ell havia tingut l’ocasió de conversar diverses vegades allí, a Penàguila, amb el mateix Enric Valor! La sorpresa va ser total: el jove admirador de l’escriptor, és a dir, jo, em trobava, via relació professional, amb un col·lega veterà —Don Joaquín— amic personal de Valor. No només em va explicar això, sinó que fins i tot, de manera molt lleu i subtil, em va dir que sovint les converses entre ells dos pujaven amablement de to, car ell, el mestre Don Joaquín, era rector —altra sorpresa!— i l’escriptor mantenia conviccions agnòstiques ben profundes.

Des de llavors —i n’han passat molt més de trenta anys— no he fet més que descobrir i redescobrir la profunda vocació valoriana que té la Vila Reial de Penàguila. El penúltim capítol va ser el setembre de 2015 on, en la presentació de la col·lecció adaptada per Jordi Raül Verdú de “Primeres rondalles d’Enric Valor”, d’Edicions del Bullent, que tingué lloc a la localitat, en la meua intervenció em vaig referir anecdòticament a la visita professional que acabe d’explicar i una senyora d’entre el públic, que es va presentar com a neboda del professor, em va dir el nom d’aquell mestre del curs 83-84, que jo havia oblidat, era Joaquín Alemany Llorens, rector de les parròquies de Sant Roc, d’Alcoi, Alcoleja, Benifallim i Penàguila, i que va faltar el juliol de 2012. Sempre el tindré en el record.

 

Els Valor dels masos de la Lloma i Bítol

La vinculació d’Enric Valor o, millor dit, de la família Valor i Vives, amb Penàguila és més que evident. El cunyat del fill de l’escriptor, J. Antonio Micó, ho explica amb exactitud en la web de l’associació cultural Alicante vivo en un article intitulat “Penàguila y Enric Valor”. Recorda els estius que passaven al mas de la Lloma i ens refereix com l’escriptor li explicava que son pare vinculat a Alcoi, va nàixer a Penàguila, a la casa del Portalet; que durant molts anys els Valor van ser propietaris del mas de Bítol, on es conserva un ginebre monumental. L’escriptor passà en la Lloma molts estius amb la seua família, cosa que li va permetre establir bones amistats i conéixer  paisatge i paisanatge, que li oferirien tants arguments narratius com entorns paisatgístics per a un bon grapat de les seues Rondalles Valencianes. Ningú no pot ignorar avui que les passejades nocturnes pel llavador li proporcionarien l’escenari idoni per a “I queixalets també”, així com tampoc podem deixar de pensar que “El dimoni fumador”  té un vincle inspirador en la cova i l’arc del Dimoni, dos topònims ben penaguilencs.

En l’actualitat Penàguila, la seua gent, manté orgullosa el seu esperit de població valoriana, revifat el 2011, en ser Enric Valor nomenant Escriptor de l’Any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, aprofitant que se celebrava el centenari del seu naixement. Penàguila compta amb una casa rural que homenatja l’escriptor i el seu amor per la llengua i la terra: Casa Valor. Així mateix, periòdicament se celebren lectures públiques i passejades i excursions valorianes pel poble i l’entorn. Comptat i debatut, Penàguila és i serà, per sempre més, una vila valoriana, com ho són, per diversos motius, Castalla, Alacant, Elda, Petrer, Alcoi, Cocentaina, Bèlgida i la mateixa València.

Les rondalles penaguilenques en les Rondalles Valencianes

L’obra rondallística d’Enric Valor es relaciona amb Penàguila en quatre blocs:

• Les rondalles recollides i ambientades totalment a Penàguila: “I queixalets també!” i “El dimoni fumador”.

• Una rondalla recollida i ambientada, només parcialment, a Penàguila: “Home roig, gos pelut i pedra redona” .

• Les rondalles recollides a Penàguila i ambientades en altres llocs (o en llocs indefinits): “La crida de la rabosa”i “El patge saguntí”.

• Les rondalles recollides a altres indrets i ambientades parcialment a Penàguila: “El gegant del romaní” i “Esclafamuntanyes”.

Les dos primeres rondalles se situen en diversos paratges dels voltants de la població. D’aquesta manera, Enric Valor, aprofità per descriure el paisatge  penaguilenc que tant coneixia i estimava. Temàticament no estan gens relacionades amb cap altra de les conegudes i publicades al nostre domini lingüisticocultura. “I queixalets també!” la va publicar el 1958 per primera vegada, així que cal suposar que la va recollir en la mateixa dècada. No pertany a cap tipus classificatori universal. Ben bé podem dir que, ara per ara, és una rondalla meravellosa construïda a partir de la desobediència d’una jove i la seua relació esgarrifosa amb personatges mostruosos vinguts de  l’inframón, els ésser de les pors i les fòbies més o menys demoníaques. Una cosa semblant passa amb el “Dimoni fumador”: publicada el 1964 i recollida probablement uns anys abans, no té parangó en cap altra per adjudicar-li un tipologia o índex classificatori. Meravellosa, també relacionada amb el dimoni, però amb un tractament més lleu i humorístic. En les rondalles de Valor el dimoni apareix també en “El jugador de Petrer” de manera significativa.

L’altra també recollida a Penàguila, d’ d’àmbientació geogràfica i paisatgística diversa (el riu Frainós, Benillup, Gorga, etc.),  en canvi, està molt connectada temàticament amb moltes altres rondalles del nostre entorn. “Home roig, gos pelut i pedra redona” es relaciona amb un total de 29 rondalles de l’àmbit cultural a què pertanyem, de les quals 5 han estat recollides al País Valencià amb posterioritat a la de Valor (1950) i 13 en altres indret del domini lingüístic al mateix temps o amb anterioritat a la valoriana de Penàguila. La versió més antiga publicada és la de Lluís Salvador d’Àustria-Toscana amb el títol de “S’homo roig”, dins de Rondayes de Mallorca (Wirzburg, Alemanya, 1895). 

“La crida de la rabosa”, apareguda el 1958 sense cap localització concreta, cosa molt estranya en la narrativa etonopoètica versionada per Valor, pertany a un tipus de rondalles meravelloses d’animals pròximes a la faula, però també al costumisme, que conjuguen l’astúcia argumental de la rabosa i la prudència preventiva del gat amb un cert humor. És un tipus de conte popular universal que apareix a Catalunya l’any 1950, amb el títol de “Comare guilla, el gos i l’esquirol”, dins del recull Folklore de Catalunya. Rondallística, de Joan Amades. Es coneixen catalogades 3 versions més, però l’única valenciana és la de Valor. 

Recollida a Penàguila a cavall de les dècades dels cinquanta i  els seixanta, “El patge saguntí” va ser publicada per primera vegada el 1964. Valor la va ambientar a més d’un centenar de quilòmetres del seu territori d’origen: a Morvedre, és a dir, Sagunt, i al Puig de Santa Maria (Horta de València). Abans que ell ja havien publicat versions d’aquest tipus temàtic diversos autors (A. M. Alcover, J. Roure, J. Amades, etc.). La primera que es coneix en la nostra llengua data de 1885 i aparegué amb el títol de “L’estudiant del rei” en el recull Qüentos populars catalans, de Francesc Maspons.  La base de la història meravellosa  és una heroïna caritativa que disfressada d’home va a la cort. Rep propostes poc honestes de la reina i la denuncia a través de la parla d’un monstre. Tot acaba amb el casament de... ho deixem ací.

Al 1871 trobem la primera rondalla del tipus temàtic d’”El gegant del romaní”. Es tracta de “Lo fill del pescador”, i apareix al recull de Lo rondallaire, de Francesc Maspons Labrós. En la trama d’aquest tipus de rondalles  l’heroi rep tres objectes meravellosos. Amb l’ajuda d’aquests objectes i dels animals que troba en el camí, que li concedeixen el do de poder adquirir el seu aspecte, arriba al castell on un gegant té segrestada l’heroïna, obté tres objectes màgics que li permeten véncer el gegant  i finalment es casa amb la protagonista. Valor la va publicar el 1964, degué recollir-la a Benifallim uns anys abans, i la va situar entre aquesta localitat i el Puigcampana, Aitana, el Carrascal, la Mariola, Benicadell, Teulada i la mateixa Penàguila. Entre la de Maspons i la de l’escriptor castallut aparegueren 9 versions d’aquest tipus, cap, però, al País Valencià. La primera apareguda en les nostres terres és la de “Joanet el pescador”, recollida per J. González Caturla en la primera meitat dels anys 80. Des de llavors s’han editat arreu dels Països Catalans 14 noves versions més. Per tant, podem dir que hi ha catalogades vint-i-cinc versions.

I finalment, “Esclafamuntanyes”. Es tracta d’un tipus de rondalla meravellosa on  el més petit de tres germans  arriba fins un pou. Ho explica als seus germans i decideixen baixar-hi.  L’heroi hi baixa i arriba fins un palau on hi ha una princesa robada per un gegant. Venç el gegant i  allibera la princesa. Avisa els germans perquè la treguen del pou. La prenen cap a casa i deixen el germà, però aquest aconsegueix eixir-ne. La princesa explica que és ell qui l’ha salvada i es casen. La primera versió recollida en una publicació i catalogada és de 1871 i apareix en un llibre ja citat, Lo rondallaire, de Francesc Maspons. Fins a l’aparició de la d’Enric Valor, recollida a Xixona,  en el volum II de Meravelles i picardies. Rondalles Valencianes (Ed.  Estel, València, 1950) havien sigut publicades 16 versions i des de la valoriana, 21 més. La primera recollida i publicada en terres valencianes després d’aquesta va ser la de “Ferrabràs”, recopilada a Simat de la Valldigna (la Safor) i editada el 1997 al llibre Rondalles i acudit valencians, de Josep Bataller Calderon.

La conclusió pel que fa la faceta de recopilador i escriptor-versionador de rondalles d’Enric Valor —que no folklorista, ell mateix mai no es va considerar així—  i la relació amb Penàguila no pot ser més interssant i digna de destacar: set rondalles lligades a Penàguila. Dos (bloc 1) de les vinculades a informants de la població, persones que ja fa moltes dècades que no estan entre nosaltres, són tan absolutament originals que encara no tenen un número de referència en el catàleg internacional ATU o, dit d’altra manera, són absolutament originals, cosa ben poc “original” o freqüent en el món de la rondallística. Les altres tres (blocs 2 i 3), també provinents de contadors penàguilencs, tot tenir una significativa presència en recopilacions publicades arreu del domini lingüístic, les recollides per Valor són les primeres publicades al País Valencià. Una cosa semblant passa amb les ambientades parcialment a Penàguila (bloc 4) i amb les recollides a altres indrets meridionals del país (Benifallim i Xixona): era la primera volta que apareixien escrites en recopilacions. Tota una meritòria labor del narrador que venturosament i tenaçment cercà aquells bons i privilegiats contistes populars que amaga el muntanyam meridional, el màgic laberint orogràfic i humà d’històries i indrets seculars.

Per acabar, no vull deixar d’expressar dos idees inherentment unides al corpus rondallístic valorià i especialment al penaguilenc. Primera: des que començaren a circular les Rondalles Valencianes van ser molt els folkoristes i escriptors que es van llançar a aquesta bella i encoratjadora aventura. A la comarca de l’Alcoià, i ben lligat a Penàguila, es troba Jordi Raül Verdú, que du més de dos decades dedicat plenament a aquesta tasca i que ha bastit fins aquest moment un valuossíssim corpus de materials narratius. Ben bé es podria dir que Enric Valor va ser el factor desencadenant d’aquesta embranzida de narrativa etnopoètica que va des de finals del segle XX fins als nostres dies. Segona: no seria una idea desgavellada, ans al contrari, que l’ajuntament de Penàguila, amb el suport d’altres institucions i entitats, impulsara una edició divulgativa, alhora que crítica, de les set rondalles a què m’he referit en aquest article. Per abordar aquesta faena sempre em trobaríeu per arrimar el muscle. No ho dubteu.

El penaguilencs i penaguilenques ho podeu tenir ben clar i airejar ben alt: dir Enric Valor, Rondalles Valencianes i territori mític dels valencians és dir Penàguila, la verdadera “terra mítica”, amb una t que evoca la força tel·lúrica i amb una e oberta als horitzons encisadors, meravellosos i èpics de les rondalles.