LO NOBLE EN JACME PASSÀ D'AQUEST SEGLE

Lo noble En Jacme passà d’aquest segle

La mort de Conqueridor 

en les Cròniques Literàries medievals

(publicat en Festes Majors. Moroos i Cristians. El Camp de Mirra, Ajuntament del Camp de Mirra, 2016) 

Vicent Brotons Rico 
Universitat d'Alacant

«Per això nós, Jaume, per gràcia de Déu rei d’Aragó. De Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller, pel damunt dels altres reis i prínceps, qui per dos-cents anys foren abans que nós, en això especialment i més estretament ens considerem, perquè ens ajudà amb majors victòries sobre els nostres enemics, i en la nostra persona i en altres coses que ens concedí gràcia major de la que va concedir als altres que foren abans que nós.» (Document dictat pel rei Jaume I el 14 de juny de 1276. Citat per S. M. Cingolani, 2007)

Fa 40 anys, el 7 de novembre de 1976 s’estrenava la primera versió del “Tractat d’Almiçra”. La motivació era commemorar en el petit poble del Camp de Mirra el VII centenari de la mort del Rei Jaume I el Conqueridor. El drama històric recreava un fets polítics esdevinguts a Almiçra, o Almisrà, l’any 1244: la negociació dramàtica, intensa, però pacífica, entre el rei Jaume I i l’infant Alfons X, de Castella, per establir les fronteres entre els regnes de Valencià i Múrcia. Tota una apologia del caràcter pactista del rei de la Confederació catalanoaragonesa davant les solucions bèl·liques, de les quals, si calgué —i va caldre moltes vegades—, mai no defugí, tot mostrant-se bon estratega, ara extremadament sangonós adés magnànimament compassiu.

“El Tractat d’Almisrà” fa quaranta anys que es representa. És una obra entorn a un fet històric de màxima importància, però no és, no va ser, una recreació sobre la seua mort. La data va ser oportuna, però els veïns del Camp de Mirra es van estimar molt més representar un fet històric esdevingut en aquella terra de frontera —encara simbòlica terra de frontera— que mostrava un rei madur, ple de vitalitat, hàbilment diplomàtic, envoltat de col·laboradors prudents i intel·ligents, realista, ferm i poderós.

La mort del nostre monarca fundador,el 27 de juliol de 1276, per aquests dies d’estius fa exactament 740 anys, tot i ser un tema important i transcendent, no va ser tan atractiva com argument teatral per moltes raons: la tristesa inherent que contenia, esdevenir a cent quilòmetres de distància —València— i el fet de mostrar-nos un rei feble i poc propici per a la mitificació positiva i inductora cap a l’orgull nacional. Tot i que, des del meu punt de mira, els últims anys de vida del monarca contenen ingredients històrics i dramàtics que els fan força interessants per a ser recreats teatralment.

Siga com siga, l’Associació del Tractat mai no s’ha plantejat en aquests quatre decenni fer-ne una, de representació del traspàs, encara que fos excepcional. Sí, en canvi, ho féu a propòsit del vuit-cents aniversari de l’infantament del monarca i els seus primes anys de vida: “El naixement del Rei Jaume I”, obra de David Garrido, doctor en Història Medieval, que s’estrenà el 29 de juny de 2008 al Camp de Mirra, i que es representà en dues ocasions més (a Cocentaina i a València).

Jo, però, no volia passar per damunt d’aquesta data sense referir-m’hi. No, no ho faré com a historiador, atés que no ho sóc. En transcriuré i parlaré en un to divulgatiu senzill de com ve recollida en tres de les Quatre Grans Cròniques, obres clàssiques de la Literatura Catalana (ss. XIII i XIV) a cavall del dietari personal subjectiu, com diríem avui, i del document historicopropagandístc de gran interés per a l’investigador.

La dècada del 70 doscentista, és a dir, els últims anys de vida del monarca, va estar marcada per molts afers i exaltacions, massa i tot per a viure’ls un monarca ben ancià—en termes medievals— i que, sens dubte, alterarien la seua salut psicosomàtica, com diríem ara. El 1269 Jaume I aspira a recobrar Jerusalem, com un enorme rei croat europeu. L’aventura acaba amb una tempesta mediterrània que quasi li costa la vida. “L’heroi deshonrat es retira a l’escena dels seus grans triomfs, València” (Burns, 1989). Al 1272 es reuneix a Alacant amb el seu gendre, Alfonso X el Savi, on en rep una petició urgent: ajuda militar contra l’agressió meridional de la Granada islàmica. El 1273 va reunir les tropes a València i acudí a combatre els sarraïns. Un any després participà en el concili ecumènic de Lió, França, on el papa Gregori X el rebé com a un conseller d’excepció —un savi ancià— per animar la “comunitat internacional” a emprendre una nova croada contra Jerusalem. El regrés a València va ser tumultuós: aldarulls en la ciutat promoguts per alguns prohoms; innecessàries i provocadores ràtzies del cavaller Miguel Pérez contra les comunitat mudèjars, que Jaume I condemnà i perseguí amb contundència. I finalment, l’afer més greu de tots, una rebel·lió musulmana al sud del Xúquer confabulada amb el Marroc i Granada per a reincorporar el Regne de València als dominis islàmics.

Superat pels enemics en hòmens i en estratègia militar, el Conqueridor no va poder més que resistir, manifestar la seua voluntat moral de mantenir sota el domini del cristianisme el país que tant s’estimava i comprometre el seu fill Pere, el futur Pere I de València, el Gran, en la lluita fins a  la victòria final en aquella guerra, més que revolta, de la frontera meridional valenciana, que arribava fins al mateix Xúquer. I en aquest procés el rei va emmalaltir i es va acomiadar d’aquest món amb la fe i l’esperança en el futur del seu Regne de València, però sense dubte també amb una pregona preocupació per una hipotètica desfeta. No n’hi va haver, de desfeta. El rei Pere, en un any, va véncer la sedició bèl·lica acabdillada pel fill d’Al-Azraq i va reconquerir Montesa.

Així recullen els moments finals del rei En Jaume tres de les “Quatre Grans Cròniques”:

Crònica o  Llibre dels Feits, de Jaume I

564

[...] E encara pregam-lo que, si de cas s’esdevenia que nós d’aquesta malaltia morissem, en l’endemig que ell seria establir los castells, que ell en aquesta saó no ens tragués del Regne, per ço com la terra per absència del dit infant En Pere se’n podia perdre; e, si nós moríem en aquell endemig en Algezira (Alzira), que el bisbe d’Osca e l’altra companya que ab nós era nos soterrassen a sancta Maria d’Algezira, o a sancta Maria de València, que nós haviem ja manat. E pregam al dit infant en Pere que, la guerra passada, que ell nos faés portar, si moríssem, a sancta Maria de Poblet on nós érem ja lleixats.

565

[...] e en remissió de nostres pecats, en en presència de tots los ric hòmens, e dels cavallers, e dels ciutadans, renunciam en poder del dit fill nostre l’infant En Pere, lo qual hereter lleixam a tos nostres Regnes, e a tota nostra terra. E vestim-nos l’hàbit del Cistell (Cister) e ens faem monge d’aquell orde. E el dit fill nostre, per complir lo manament que nós li havíem feit, pres comiat de nós, e tots los rics hòmens, e els cavallers, ab grans plors e ab grans llàgremes; e tornàn-se’n en Xàtiva per establir la frontera.

566

[...] e fóssem ja partit d’Algezira, e fóssem en València, e nós cresqué la malaltia: e plac a Nostre Senyor que que no complissem lo dit viatge que fer volíem.

E aquí en València l’any MCCLXXVI. VI. Kalendas Agusti, lo noble En Jacme, per la gràcia de Déu, Rei d’Aragó, e de Mallorques, e de València, comte de Barcelona e d’Urgell, e senyor de Montpeller passà d’aquest segle: Cujus anima misericordiam Dei sine fine requiescat in pace

Crònica, de Ramon Muntaner

28

[...] ab aquell confort e alegre que el senyor rei En Jaume havia de la batalla que el senyor  rei En Pere, son fill, havia vençuda, que el portassen a la ciutat de València. Sí que així fo acordat e així se complí.

E con fo en la ciutat de València, on tota la ciutat era eixida a carrera, al Reial aportaren-lo, e aquí confessa moltes vegades e combregà, e puis lo peroliaren; e molt devotament pres tots los sagraments de santa Esgleia davant dits. E con ho hac fet, ab gran alegre que hac ab si mateix com veé la bona fi que Déus li havia atorgada, féu apellar los reis sos fills, e aquells néts, que hi eren, seus; e a tots donà sa benedicció e els adoctrinà e els pregà. E ab son bon seny e ab sa bona memòria, comanant tuit a Déu, comanant si mateix, ab les amns encroades posant sobre son pits, dix l’oració que nostre senyor der Déus Jesucrist dix en la creu. En con l’hac dita, l’ànima se partí del seu cos, e se n’anà en Paraís a sis dies de l’eixida de juliol de l’any mil dos-cents setanta-sis dies a l’eixida de juliol de l’any mil dos-cents setanta-sis, ab gran alegre e ab gran pagament.

E lleixà que el seu cos fos portat a l’orde de Poblet, qui enmig de Catalunya, de monges blancs.

E els dols, e els plors, e els plans e els crits començaren per tota la ciutat, que no hi ha romàs ric-hom, mainader ne cavaller ciutadà, dones e donzelles, que tui anaven darrera la senyera e l’escut seu, e deu cavalls, a qui hom havia tolta la coa. E així anaven tuit plorant e braidant; e aquest dol durà en la ciutat quatre dies.

Llibre del Rei En Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats , de Bernat Desclot (o Escrivà)

LXXIII

Com lo rei en Jacme d’Aragó morí; açò fo lo darrer dia d’agost en l’any de nostre Senyor 1276

[...] Mas no anà gaire de temps que el rei emmalautí en la ciutat de València; el rei fóu-se venir l’enfant En Pere davant e dix-li:

—Don infant: jo son molt fort malaut e vell e coné que d’aquesta malautia no poré garir; mas així sia com Déus vulla. [...] Bels fils! Pensats de la terra a governar, e amats vostre poble e siats-llur misericordiós, e amats i honrats los barons e els cavallers, e tenits-los en car e donats-llur del vostre, e tenits la terra en justeïa e en dretura, e fets tot vostre poder que gitets tos los sarraïns del regne de València.

Quan lo reia hac donada la sua gràcia a son fill l’enfant En Pere, e l’hac beneït, e li hac dites moltes bones paraules, e hac fet senyor e hereu de son regne, e l’infant En Pere son fill hac oïdes e enteses les sues paraules, plorant e sospirant de pietat e de gran dolor que havia de son pare, qui havia estat lo mellor rei que anc fos e el pus agradable a totes gents, qui així es partia d’ell e de son regne, besà-lo en la boca, e puix besà-li les mans e estec-li denant tota via, que anc per menjar, ne per boure ne per dormir no se’n partí tro que els àngels del cel vengren ab gran alegria, que li preseren l’arma del cors e la se’n muntaren e’l cel davant davant Déu. E l’infant En Pere féu venir tots los baron de la sua terra e els rics-hòmens de les ciutats, en ab gran hondrament portà lo cors del beneit rei son pare al monestir de Poble e aquí fóu-lo soterrar molt honradament.

La quarta “Gran Crònica”, la de Pere III el Cerimoniós —II del Regne de València—, quadribesnét del Conqueridor, no s’hi refereix a la figura del nostre rei fundador perquè s’enceta en el regnat d’Alfons III el Liberal, pare del mateix Pere III, és a dir, en la dècada dels vuitant del segle XIII.

Les altres tres, el llibre dels Feits, dictat pel mateix rei en Jaume —qui se suposa que donaria les instruccions oportunes perquè fos conclosa en la mateixa línia argumental en què va ser redactada l’obra—; la de Ramon Muntaner (1265-1336), contemporani del rei Alfons el Liberal, nét de Jaume I, i la de Bernat Desclot (o Bernat Escrivà, c. 1240-1288, segons Coll i Alentorn), foren escrites els anys posteriors als traspàs del monarca nascut a Montpeller i hi havia transcorregut molt poques dècades del fet.

Si el lector se n’ha donat, haurà comprovat que no coincideixen ni en la data de la mort (només en què és estiu de 1276) ni en ressaltar determinades circumstàncies que l’envolten, llevat de la lucidesa del monarca, la presència conciliada del fill, l’infant En Pere —el futur Pere el Gran—, la preocupació per la campanya contra els sarraïns i que el traspàs fos a València per, posteriorment, traslladar les despulles al monestir de Poblet. I és que la fidelitat històrica exacta no es pot buscar en les “subjectives i propagandístiques” cròniques, belles peces literàries que els historiadors contrasten amb altres documents més fiables.

 

“L’heroi a qui el papa Climent IV l’any 1265 anomenà «rei vigorós, paladí de Crist, bataller esplèndid i victoriós per a la fe cristiana» [...] ara entrava en la llegenda. València va ser un indret central a la seva vida, una amenaça  important al principi quan només tenia sis anys i una altra vegada al final quan en tenia seixanta-vuit. Absorbí les seves energies militars durant un quart de segle, si hi comptem les revoltes, i el seu geni organitzador durant molt més de temps. [...] La cosa més sorprenent és que Jaume a més d’això va fer moltes altres coses. Sense les seves proeses valencianes, encara hauria estat una figura important a l’Europa del segle tretze. [...] Amb la combinació de totes les seves aventures, però especialment amb el component valencià, la seva talla esdevé homèrica”(Burns, 1989). Amb aquestes precises i sàvies paraules de Robert I. Burns (Califòrnia, 1921-2008), professor d’Història de la Universitat de San Francisco, doctor medievalista i jesuïta, concloem aquest apunt amb que hem intentant aproximar-nos als últims dies del rei Jaume el Conquistador i a la indiscutible significació valenciana i grandesa, tant dinàstica com europea que va tenir per als seus contemporanis. La mateixa que modestes recreacions històriques, com la del Camp de Mirra, continuen posant en valor, tant en temps favorables com en temps difícils, cada any, cada celebració festiva. Llarga vida al Tractat d’Almisrà!

OBRES CONSULTADES I CITADES

BURNS, Robert I (1989): “1. El rei Jaume I i València: perfil d’un Conqueridor”, en Història del País Valencià, volum II. Barcelona. Edicions 62.

CINGOLANI, Stefano M. (2007): Jaume I. Història i mite d’un rei. Barcelona, Edicions 62.

DESCLOT, Bernat (1982): Crònica. Barcelona, Edcions 62 i “la Caixa”.

DOMÈNECH, Salvador (1994): El Tractat d’Almiçra. 750 anys (1244-1994). Universitat de València.

JAUME I (1982): Crònica o Llibre del Feits. Barcelona, Edicions 62 i “la Caixa”.

MUNTANER, Ramon (1979): Crònica – I. Barcelona, Edicions 62 i “la Caixa”.