LA LLEGENDA DE LES FALLES DE PETRER
Nit de Reis, nit de falles:
el perfum
d’espart cremat a Petrer
Text: Vicent Brotons
Fotos: J. Ignacio Máñez
M’ho
contava el meu iaio Vicent, a qui ja li ho havia contat el seu, que, segons
deia, també li ho va explicar abans un altre iaio, un dels temps antics: Petrer
s’havia quedat buit de població després d’haver expulsat absurdament a l’Àfrica
centenars de moros —hòmens, dones, xiquets— que sempre havien viscut aquí
d’acord als seus costums ancestrals. A la vila només quedaren set famílies de
cristians vells, descendents del poble pla que acompanyà el bon rei Jaume I.
Açò passà la tardor de 1609.
Aquell Nadal, i els dos o tres que
seguiren, foren tristos: fred, buidor al carrer, a les cases i als cors. Els
qui més sentiren eixa tristesa foren els xiquets i xiquetes. De fet, només se
sabia que era Nadal per la missa del gall que baixaven a sentir a la veïna
població d’Elda.Passats eixos primers anys, el poble va començar a sentir el
caliu i a reviscolar amb l’arribada de la nova població vinguda a habitar cases
i camps. Eren famílies de la Foia de Castalla i de Xixona.
La festa de Nadal, però, continuava
tenint un punt trist. Des del vint-i-quatre a la nit fins a Sant Esteve les
famílies s’aplegaven per dinar i sopar, assistien animadament als oficis religiosos,
cantaven nadales i el menuts anaven a besar les mans per rebre les estrenes.
Però tot acabava eixe segon dia de Nadal.
Deu dies després arribava l’Adoració
dels Reis d’Orient, i els petits que havien vingut de la Foia de Castalla, tot
i estar acostumats a rebre regals dels tres Reis en la seua terra d’origen,
veien entristits com Melcior, Gaspar i Baltasar, malgrat posar als balcons i
finestres les seues espardenyes i cabassets amb palla i garrofes per a les cavalleries,
no els deixaven cap regal ni llepolia. Perquè malauradament els Reis d’Orient,
en aquella nit màgica que arribaven a Betlem, no passaven mai per Petrer. Els
nous habitants d’aquell llogaret que es reclinava graciosament en un enlairat
tossal entre les dues muntanyes del Cavall i de la Silla, com deia aquell que
contava històries de jugadors i dimonis, no havien sigut visitats mai pels tres
savis orientals repartidors de presents entre els infants.
Arnau Guardiola, el menut de set
germans d’una de les famílies antigues de la vila, en veure la tristesa dels
altres xiquets i xiquetes del poble, els va reunir a la plaça, molt a prop del
portal de sant Roc, i els va dir ben decidit:
—És trist i injust que tots els sis
de gener, en despertar-nos, sempre trobem la mateixa palla i les mateixes
garrofes en les nostres espardenyes i no cap regal ni llepolia. Hem de fer
alguna cosa.
—¿No deu ser —digué la petita
Angelina— que els Reis Mags passen de llarg perquè des del camí ral no veuen
Petrer en la nit fosca?
—I si fos això, què podríem fer?— demanà
Bonifaci.
—Tinc una idea!— va dir sobtadament
Anneta—, podem fer fatxos, com féiem a
Onil la Nit de Nadal, encendre’ls i rodar-los la Nit de Reis des que es pon el
sol fins l’hora de sopar. D’eixa manera els Reis d’Orient i el seu seguici ens
veuran, veuran Petrer i hi vindran.
Tots miraren Arnau, era el més gran i
feia de cap de colla. I Arnau no va tardar a respondre:
—No és una idea roïna eixa de fer
falles, que és com les famílies vingudes de Sort, allà pel Pirineu, diem als
fatxos. El meu avi encara els nomena així.
—Aixames, en diem a Xixona i a Tibi—,
feu Malena.
-I atxes, que fan amb palmes, en
diuen a Elx—, replicà Remei, que tenia família en la bella ciutat il·licitana.
—El meu germà Onofre sap fer-ne. Ell
ens ensenyarà— afegí la menuda Anneta.
—I no només rodarem les falles sinó
que farem molt de soroll amb llandes, olles, perols vells i tota classe de
ferros i ferramentes. Enguany Ses Majestats d’Orient no passaran de llarg,
enguany entraran a Petrer.—Rematà contundent i persuasiu Arnau.
Assabentat Onofre per Anneta, es posa
a la faena de fer falles, tot i ser una miqueta gran i no fer-li massa il·lusió
això dels Reis. Al xicot, en realitat, li interessaven més altres coses, com
acabar d’aprendre l’ofici de canterer, del pare, el seu mestre, i fer-se nóvia.
Però, ai!, no sabia negar-li res a la seua estimada germaneta.
Els xiquets i xiquetes del poble el
seguiren als afores —Saleres, alt de la Forca, la serra del Cavall...— a collir
espart i avell sec que cremara bé. Amb paciència i bones paraules, Onofre els
avesà a tots a fer la falla: primer, el gruix d’espart ben sec i enganxat tot
amb les llaçades d’espart verd; finalment, la falla és remata trenant una corda
des d’on agafar-la i rodar-la amb força i decisió.
Entre Onofre i les xiquetes i els
xiquets més manyosos en poc dies en feren dotze dotzenes, de totes les
grandàries: n’havien de tres pams, però també de més de deu. Onofre se’n va fer
una per a ell de vint pams: una fallassa! Arnau, pel seu compte, va organitzar
una recollida de llandes i peroles velles, com ja havia dit.
I així arribà la vespra del dia de
Reis, el cinc de gener. Tots els infants petrerins estaven en les parts més
enlairades del poble: a l’esplanada del castell, en les coves de la muralla, a
l’ermita del Crist. Les fogueres ja estaven enceses, la posta del sol per les
terres monoveres venia acompanyada d’una forta baixada de les temperatures, començava
a gelar. Els xiquets, però, combatien el fred com podien, amb mantes velles i
caputxes . De tota manera, no tenien cap sensació de gelor al cos. La il·lusió
pels mags orientals els calfava des de l’ànima.
Llavors, Arnau, alçat damunt les
penyes del castell, cridà amb força: “Encenguem les falles i rodem-les,
giravoltem-les sense aturar-nos!”. Petrer es va omplir de cèrcols de foc i sols
màgics acompanyats d’una gran i alegre cridadissa. La nit queia estrellada,
gelada i hostil, però la foscor no vencia aquell espectacle de llum i soroll
que els petits oferien a Melcior, Gaspar i Baltasar perquè se’n recordaren, de
Petrer.
Arnau, sempre amatent, observava amb
atenció com alguns xiquets i xiquetes es quedaven sense falles: havien cremat
totes les que els tocaven. El petit
Tonet, un dels xiquets petrerins més sabuts, ràpidament els proporcionava una
corda amb quatre o cinc objectes de llanda i ferro i els feia córrer
arrossegant-los per les penyes fent molt de soroll:
—Que ho escolten Ses Majestats!—
deia.
Ja era nit tancada. Les falles enceses
giravoltaven incessantment. L’aire petrerí s’havia perfumat d’una dolça
calidesa amb la flaire de l’espart cremat. Els xiquets i xiquetes es
congregaren al voltant de la foguera de la muralla del castell. Alguns asseguraven
haver vist els patges del Reis amb torxes davallant la serra de Bolon, al
ponent elder.
Arnau va donar les gràcies a tots i a
totes, especialment a Onofre, que els havia avesat a fer falles. Anneta besà el
seu germà plena de goig i felicitat; ell va somriure entre burleta i entendrit.
Ara el monarques orientals no podien errar de cap manera. Tots cap a casa, a
sopar, a dormir i a somniar.
—Ei, no oblideu de deixar els
cabassets i les espardenyes amb palla i garrofes per als rossins, mules i
camells—, digué solemne la petita Angelina.
I quan tots els infants petrerins,
plens d’il·lusió, eren a l’escalforeta dels llits, en el silenci de la nit
petrolanca sonà tres voltes la caragola marina de l’oncle Vicent, el vell i
solitari mariner que amb la repoblació cristiana havia anat a viure a la petita vila del Vinalopó. I així va ser
com també el tio Vicent contribuí amb el so de la mar a assenyalar el camí als
Savis d’Orient.
I fent-se de dia, amb un fred que
pelava i abans que cantara els gall, totes i tots els xiquets ja estaven alçats
i obrint balcons i finestres per veure si el Reis orientals s’havien assabentat
de l’existència de Petrer. I sí, sí que ho havien fet: no quedava ni una sola
garrofa, ni cap manoll de palla. En comptes d’això trobaren carquinyols, “peladilles”,
caramels, fruites confitades, nines de drap i joguines de fusta.
Des d’aquell remot segle XVII,
Melcior, Gaspar i Baltasar són ben generosos amb els menuts de Petrer. Sí, així
és, però heu de saber que el pacte d’amor i guiatge lluminós i sonor no es pot
trencar encara, ni durant tot el segle XXI, ni al XXII, ni... mai.
Els infants petrerins feliçment indicaran per sempre
més el camí als Reis d’Orient amb els cercles de foc de les falles —els solets
de la nit— i el soroll de llandes, olles i caragoles. I Ses Majestats, ben
devanits i orgullosos, els ompliran de presents d’amor i joia.
Per això, la nit màgica de Petrer, la
Nit de Reis, es viu amb l’indescriptible i encisador perfum tel·lúric de
l’espart cremat de les falles.
