LA LLEGENDA DE LES FALLES DE PETRER

El Carrer, Petrer (23-29/12/2016)

LA LLEGENDA DE LES FALLES DE PETRER

Nit de Reis, nit de falles: 

el perfum d’espart cremat a Petrer

Text: Vicent Brotons

Fotos: J. Ignacio Máñez

M’ho contava el meu iaio Vicent, a qui ja li ho havia contat el seu, que, segons deia, també li ho va explicar abans un altre iaio, un dels temps antics: Petrer s’havia quedat buit de població després d’haver expulsat absurdament a l’Àfrica centenars de moros —hòmens, dones, xiquets— que sempre havien viscut aquí d’acord als seus costums ancestrals. A la vila només quedaren set famílies de cristians vells, descendents del poble pla que acompanyà el bon rei Jaume I. Açò passà la tardor de 1609.

 Aquell Nadal, i els dos o tres que seguiren, foren tristos: fred, buidor al carrer, a les cases i als cors. Els qui més sentiren eixa tristesa foren els xiquets i xiquetes. De fet, només se sabia que era Nadal per la missa del gall que baixaven a sentir a la veïna població d’Elda.Passats eixos primers anys, el poble va començar a sentir el caliu i a reviscolar amb l’arribada de la nova població vinguda a habitar cases i camps. Eren famílies de la Foia de Castalla i de Xixona.

La festa de Nadal, però, continuava tenint un punt trist. Des del vint-i-quatre a la nit fins a Sant Esteve les famílies s’aplegaven per dinar i sopar, assistien animadament als oficis religiosos, cantaven nadales i el menuts anaven a besar les mans per rebre les estrenes. Però tot acabava eixe segon dia de Nadal.

Deu dies després arribava l’Adoració dels Reis d’Orient, i els petits que havien vingut de la Foia de Castalla, tot i estar acostumats a rebre regals dels tres Reis en la seua terra d’origen, veien entristits com Melcior, Gaspar i Baltasar, malgrat posar als balcons i finestres les seues espardenyes i cabassets amb palla i garrofes per a les cavalleries, no els deixaven cap regal ni llepolia. Perquè malauradament els Reis d’Orient, en aquella nit màgica que arribaven a Betlem, no passaven mai per Petrer. Els nous habitants d’aquell llogaret que es reclinava graciosament en un enlairat tossal entre les dues muntanyes del Cavall i de la Silla, com deia aquell que contava històries de jugadors i dimonis, no havien sigut visitats mai pels tres savis orientals repartidors de presents entre els infants.

Arnau Guardiola, el menut de set germans d’una de les famílies antigues de la vila, en veure la tristesa dels altres xiquets i xiquetes del poble, els va reunir a la plaça, molt a prop del portal de sant Roc, i els va dir ben decidit:

—És trist i injust que tots els sis de gener, en despertar-nos, sempre trobem la mateixa palla i les mateixes garrofes en les nostres espardenyes i no cap regal ni llepolia. Hem de fer alguna cosa.

—¿No deu ser —digué la petita Angelina— que els Reis Mags passen de llarg perquè des del camí ral no veuen Petrer en la nit fosca?

—I si fos això, què podríem fer?— demanà Bonifaci.

—Tinc una idea!— va dir sobtadament Anneta—, podem fer fatxos, com féiem  a Onil la Nit de Nadal, encendre’ls i rodar-los la Nit de Reis des que es pon el sol fins l’hora de sopar. D’eixa manera els Reis d’Orient i el seu seguici ens veuran, veuran Petrer i hi vindran.

Tots miraren Arnau, era el més gran i feia de cap de colla. I Arnau no va tardar a respondre:

—No és una idea roïna eixa de fer falles, que és com les famílies vingudes de Sort, allà pel Pirineu, diem als fatxos. El meu avi encara els nomena així.

—Aixames, en diem a Xixona i a Tibi—, feu Malena.

-I atxes, que fan amb palmes, en diuen a Elx—, replicà Remei, que tenia família en la bella ciutat il·licitana.

—El meu germà Onofre sap fer-ne. Ell ens ensenyarà— afegí la menuda Anneta.

—I no només rodarem les falles sinó que farem molt de soroll amb llandes, olles, perols vells i tota classe de ferros i ferramentes. Enguany Ses Majestats d’Orient no passaran de llarg, enguany entraran a Petrer.—Rematà contundent i persuasiu Arnau.

Assabentat Onofre per Anneta, es posa a la faena de fer falles, tot i ser una miqueta gran i no fer-li massa il·lusió això dels Reis. Al xicot, en realitat, li interessaven més altres coses, com acabar d’aprendre l’ofici de canterer, del pare, el seu mestre, i fer-se nóvia. Però, ai!, no sabia negar-li res a la seua estimada germaneta.

Els xiquets i xiquetes del poble el seguiren als afores —Saleres, alt de la Forca, la serra del Cavall...— a collir espart i avell sec que cremara bé. Amb paciència i bones paraules, Onofre els avesà a tots a fer la falla: primer, el gruix d’espart ben sec i enganxat tot amb les llaçades d’espart verd; finalment, la falla és remata trenant una corda des d’on agafar-la i rodar-la amb força i decisió.

Entre Onofre i les xiquetes i els xiquets més manyosos en poc dies en feren dotze dotzenes, de totes les grandàries: n’havien de tres pams, però també de més de deu. Onofre se’n va fer una per a ell de vint pams: una fallassa! Arnau, pel seu compte, va organitzar una recollida de llandes i peroles velles, com ja havia dit.

I així arribà la vespra del dia de Reis, el cinc de gener. Tots els infants petrerins estaven en les parts més enlairades del poble: a l’esplanada del castell, en les coves de la muralla, a l’ermita del Crist. Les fogueres ja estaven enceses, la posta del sol per les terres monoveres venia acompanyada d’una forta baixada de les temperatures, començava a gelar. Els xiquets, però, combatien el fred com podien, amb mantes velles i caputxes . De tota manera, no tenien cap sensació de gelor al cos. La il·lusió pels mags orientals els calfava des de l’ànima.

Llavors, Arnau, alçat damunt les penyes del castell, cridà amb força: “Encenguem les falles i rodem-les, giravoltem-les sense aturar-nos!”. Petrer es va omplir de cèrcols de foc i sols màgics acompanyats d’una gran i alegre cridadissa. La nit queia estrellada, gelada i hostil, però la foscor no vencia aquell espectacle de llum i soroll que els petits oferien a Melcior, Gaspar i Baltasar perquè se’n recordaren, de Petrer.

Arnau, sempre amatent, observava amb atenció com alguns xiquets i xiquetes es quedaven sense falles: havien cremat totes les que els tocaven.  El petit Tonet, un dels xiquets petrerins més sabuts, ràpidament els proporcionava una corda amb quatre o cinc objectes de llanda i ferro i els feia córrer arrossegant-los per les penyes fent molt de soroll:

—Que ho escolten Ses Majestats!— deia.

Ja era nit tancada. Les falles enceses giravoltaven incessantment. L’aire petrerí s’havia perfumat d’una dolça calidesa amb la flaire de l’espart cremat. Els xiquets i xiquetes es congregaren al voltant de la foguera de la muralla del castell. Alguns asseguraven haver vist els patges del Reis amb torxes davallant la serra de Bolon, al ponent elder.

Arnau va donar les gràcies a tots i a totes, especialment a Onofre, que els havia avesat a fer falles. Anneta besà el seu germà plena de goig i felicitat; ell va somriure entre burleta i entendrit. Ara el monarques orientals no podien errar de cap manera. Tots cap a casa, a sopar, a dormir i a somniar.

—Ei, no oblideu de deixar els cabassets i les espardenyes amb palla i garrofes per als rossins, mules i camells—, digué solemne la petita Angelina.

I quan tots els infants petrerins, plens d’il·lusió, eren a l’escalforeta dels llits, en el silenci de la nit petrolanca sonà tres voltes la caragola marina de l’oncle Vicent, el vell i solitari mariner que amb la repoblació cristiana havia anat a viure  a la petita vila del Vinalopó. I així va ser com també el tio Vicent contribuí amb el so de la mar a assenyalar el camí als Savis d’Orient.

I fent-se de dia, amb un fred que pelava i abans que cantara els gall, totes i tots els xiquets ja estaven alçats i obrint balcons i finestres per veure si el Reis orientals s’havien assabentat de l’existència de Petrer. I sí, sí que ho havien fet: no quedava ni una sola garrofa, ni cap manoll de palla. En comptes d’això trobaren carquinyols, “peladilles”, caramels, fruites confitades, nines de drap i joguines de fusta.

Des d’aquell remot segle XVII, Melcior, Gaspar i Baltasar són ben generosos amb els menuts de Petrer. Sí, així és, però heu de saber que el pacte d’amor i guiatge lluminós i sonor no es pot trencar encara, ni durant tot el segle XXI, ni al XXII, ni... mai.

 Els infants petrerins feliçment indicaran per sempre més el camí als Reis d’Orient amb els cercles de foc de les falles —els solets de la nit— i el soroll de llandes, olles i caragoles. I Ses Majestats, ben devanits i orgullosos, els ompliran de presents d’amor i joia.

Per això, la nit màgica de Petrer, la Nit de Reis, es viu amb l’indescriptible i encisador perfum tel·lúric de l’espart cremat de les falles.