De celebrar
un Nadal laic
a la tradició pagana de
les estrenes
els dies de Nadal, que em deprimixen tant.
Joan Isaac
Els versos de Joan Isaac, d’una
cançó de fa poc més de deu anys, ens ofereixen una de les tantes perspectives
que tenen les festes de Nadal, que abracen pràcticament un mes i que al món del
comerç l’interessa avançar cada vegada més entre “divendres negres” i altres
collonades consumistes. N’és una de les moltes.
Nadal laic, Nadal religiós
N’hi ha d’altres, de
perspectives, com la pertinença ètica i cívica de celebrar una festa
marcadament religiosa en un país que constitucionalment es declara
aconfessional —laic?—, tot i que en cada acte de l’Estat es demostra que això
és pura falsedat. Clar que totes les persones intel·ligents sabem que la
“Consitución Española” es va fer no necessàriament per a complir-la. Tornem a
Nadal.
El debat de “laïcisme versus
Nadal” ha arribat conseqüentment a l’escola pública. Molts centres, amb bon
criteri, han limitat les formes de celebració, d’altres hi continuen. Potser,
dins de poc, llegirem a la premsa que alguna associació, amb absoluta
legitimitat, denuncie les pràctiques nadalenques als centres.
Jo mateix m’interrogue sovint
sobre on estan els límits de les tradicions nadalenques, quines celebracions
són marcadament religioses, i per tant limitades a les minories cristianes
practicants, tot i que ben respectables, i quines són patrimoni col·lectiu i
ens hi pertanyen a tothom: laics, agnòstics i ateus. No tinc cap intenció de
d’adoctrinar —“parauleta denuncia” que han posat de moda els autèntics
adoctrinadors d’este país— sobre la qüestió. Hi diré simplement la meua:
respectuosa i espere que respectable.
Fa anys que ensenye literatura
popular aplicada a l’ensenyament en la Facultat d’Educació de la Universitat
d’Alacant; els referents religiosos hi són inevitables: paganisme, beatitud, textos
sagrats, miracles, sants, santes, mares de Déu, relíquies, pecats, sincretismes,
irreverències, cicles festivoreligiosos, etc.
Jo sempre faig el següent advertiment a les meues alumnes: “cap dels
materials literaris amb components religiosos o antireligiosos tenen a veure
amb la fe o la doctrina de cap confessió; tot és llegendari, màgic i en última
instància humà. Qui vulga transcendir cap historia, cançó, dita.. que a classe
s’explica que no ho faça des dels paràmetres d’una fe col·lectiva canònica, que
jo no considere en absolut.”
Comptat i debatut, amb les
nostres festes solsticials, com a humans, infinitament més antics que qualsevol
religió, donem la benvinguda al sol esperança de vida —“A Nadal un pas de gall”—,
emmarcades en formats de tradició multisecular i amb influències de les diverses
formes del cristianisme i, fins i tot, paganes. Algunes “tradicions” són ben
recents, com el consumisme desmesurat i l’hiperenllumenament de carrers,
comerços i cases. Estes festes hivernals estan per a gaudir-les des de
qualsevol paràmetre de fe religiosa o, si se’m permet, des de cap fe, sense
complexos. Ningú té dret a demanar-nos-hi explicacions. Em ve al cap la paròdia
burlesca que Pepe Rubianes feia del Nadal, deia «No suporte carrers, comerços,
tot plen de llumenetes i musiqueta irritant, “¡pastorcitos, pastorcitos!”». Les
tradicions les hem construït, les construïm i les compartim sense encomanar-nos
a ningú, com han fet sempre les classes populars. Ah, i a títol particular,
tampoc no hi ha cap problema que esta festassa saturada de rituals i àpats
pantagruèlics ens faça caure en una depressió defensiva, sovint senta tan bé,
ai!
Una tradició nadalenca pagana: les estrenes
Tot seguit parlem de les
estrenes: aguinaldo, “aguilando” (en dialectal castellà) o “asguinaldo”
(castellanisme dialectal valencià). Com tantes altres pràctiques nadalenques té
el seu origen en l’Imperi Romà (l’strenae o regal augural de les calendes de
gener). A les nostres terres es documenten ja en el segle XIV i eren típiques
d’oficis com els serenos, fanalers, carters, fematers... En el “Tirant lo
Blanch” (s. XV), de Joanot Martorell, la nostra novel·la clàssica per
excel·lència, llegim “Lauors li donà de strena una cadena d’or”.
Posteriorment derivaren als
regals d’empresa i, fins i tot, la paga doble (recordeu el famós “paquet” dels
anys 60 i 70 de les empreses de calcer dels nostres pobles). En alguns llocs
dels País Valencià es feien recaptes per passar les festes de Nadal els més
pobres, sovint amb el nom d’”Asguinaldo”. És famós el de la Puríssima,
d’Ontinyent.
Este costum infantil es manté des
del segle XIV —llavors es deia “pa-i-nous”— com un regal de diners que reben
els xiquets i xiquetes dels familiars pròxims i els padrins el mateix dia de
Nadal o el segon, el dia de Sant Esteve. Els infants diuen això de “Mira’m i
estrena’m” i l’adult li demana a més a més que cante un nadala. Antigament es
deia també “Anar a besar mans”, perquè els xiquets feien eixe gest entre
respectuós i afectiu al familiar a qui demanaven les estrenes.
Una lectura urgent del magnífic
“Costumari”, de Joan Amades, ens parla de diverses pràctiques de donació i
recapte per Nadal: la “caritat dels quaranta pans”, que consistia a pastar-ne
quaranta panets per als pobres (diu la dita: “El forn de Nadal no para un
instant”). Amades explica que «A València, els infants feien un captiri de fruites
i llaminadures. Visitaven les cases dels parents i amics. Duien brins d’espart,
lligats en forma de manats, els quals encenien a tall d’atxes, i els donaven el
nom de “jamelles”. Deien que servien per a fer llum i per a escalfar l’infant
Jesús del bressolet.» Quan diu València no voldrà referir-se a diversos indrets
del país? ¿“els brins d’espart lligats...” no són una descripció prou aproximada
dels fatxos, d’Onil, les aixames de Xixona i Tibi, les atxes d’Elx, o les
mateixes falles de Petrer?
Siga com siga, ja veieu, al
primer volum del “Costumari”, de Joan Amades, trobem una referència valenciana
antiga que vincula una mena de focs solsticials hivernals ben nostra—“jamelles”
o falles— amb la tradició d’anar de casa en casa a demanar les estrenes en
espècie, i al cap a la fi ¿rodar les falles enceses no és també demanar regals
a Ses Majestats d’Orient? I és que les litúrgies nadalenques estan més
interconnectades del que semblen a simple vista.
I per acabar, permeteu-me una doble felicitació, la
nadalenca, en forma de cançó:
L’asguinaldo de Tonet:
no volia anar a escola,
sa mare anava darrere
tocant-li la testerola.
I la d’any nou, en forma d’endevinalla popular:
Un arbre amb dotze branques,
a cada branca quatre nius,
a cada niu set ouets
i cada ouet està batejadet.
Feliços mesos, setmanes i dilluns, dimarts,... dissabtes
i diumenges de 2018.
