DE CELEBRAR UN NADAL LAIC A LA TRADICIÓ PAGANA DE LES ESTRENES

De celebrar un Nadal laic  

 a la tradició pagana de les estrenes

T’estime quan t’agafa la neura pels regals 
els dies de Nadal, que em deprimixen tant.
                                             Joan Isaac

Els versos de Joan Isaac, d’una cançó de fa poc més de deu anys, ens ofereixen una de les tantes perspectives que tenen les festes de Nadal, que abracen pràcticament un mes i que al món del comerç l’interessa avançar cada vegada més entre “divendres negres” i altres collonades consumistes. N’és una de les moltes.

 

Nadal laic, Nadal religiós

N’hi ha d’altres, de perspectives, com la pertinença ètica i cívica de celebrar una festa marcadament religiosa en un país que constitucionalment es declara aconfessional —laic?—, tot i que en cada acte de l’Estat es demostra que això és pura falsedat. Clar que totes les persones intel·ligents sabem que la “Consitución Española” es va fer no necessàriament per a complir-la. Tornem a Nadal.

El debat de “laïcisme versus Nadal” ha arribat conseqüentment a l’escola pública. Molts centres, amb bon criteri, han limitat les formes de celebració, d’altres hi continuen. Potser, dins de poc, llegirem a la premsa que alguna associació, amb absoluta legitimitat, denuncie les pràctiques nadalenques als centres.

Jo mateix m’interrogue sovint sobre on estan els límits de les tradicions nadalenques, quines celebracions són marcadament religioses, i per tant limitades a les minories cristianes practicants, tot i que ben respectables, i quines són patrimoni col·lectiu i ens hi pertanyen a tothom: laics, agnòstics i ateus. No tinc cap intenció de d’adoctrinar —“parauleta denuncia” que han posat de moda els autèntics adoctrinadors d’este país— sobre la qüestió. Hi diré simplement la meua: respectuosa i espere que respectable.

Fa anys que ensenye literatura popular aplicada a l’ensenyament en la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant; els referents religiosos hi són inevitables: paganisme, beatitud, textos sagrats, miracles, sants, santes, mares de Déu, relíquies, pecats, sincretismes, irreverències, cicles festivoreligiosos, etc.  Jo sempre faig el següent advertiment a les meues alumnes: “cap dels materials literaris amb components religiosos o antireligiosos tenen a veure amb la fe o la doctrina de cap confessió; tot és llegendari, màgic i en última instància humà. Qui vulga transcendir cap historia, cançó, dita.. que a classe s’explica que no ho faça des dels paràmetres d’una fe col·lectiva canònica, que jo no considere en absolut.”

Comptat i debatut, amb les nostres festes solsticials, com a humans, infinitament més antics que qualsevol religió, donem la benvinguda al sol esperança de vida —“A Nadal un pas de gall”—, emmarcades en formats de tradició multisecular i amb influències de les diverses formes del cristianisme i, fins i tot, paganes. Algunes “tradicions” són ben recents, com el consumisme desmesurat i l’hiperenllumenament de carrers, comerços i cases. Estes festes hivernals estan per a gaudir-les des de qualsevol paràmetre de fe religiosa o, si se’m permet, des de cap fe, sense complexos. Ningú té dret a demanar-nos-hi explicacions. Em ve al cap la paròdia burlesca que Pepe Rubianes feia del Nadal, deia «No suporte carrers, comerços, tot plen de llumenetes i musiqueta irritant, “¡pastorcitos, pastorcitos!”». Les tradicions les hem construït, les construïm i les compartim sense encomanar-nos a ningú, com han fet sempre les classes populars. Ah, i a títol particular, tampoc no hi ha cap problema que esta festassa saturada de rituals i àpats pantagruèlics ens faça caure en una depressió defensiva, sovint senta tan bé, ai!

Una tradició nadalenca pagana: les estrenes

Tot seguit parlem de les estrenes: aguinaldo, “aguilando” (en dialectal castellà) o “asguinaldo” (castellanisme dialectal valencià). Com tantes altres pràctiques nadalenques té el seu origen en l’Imperi Romà (l’strenae o regal augural de les calendes de gener). A les nostres terres es documenten ja en el segle XIV i eren típiques d’oficis com els serenos, fanalers, carters, fematers... En el “Tirant lo Blanch” (s. XV), de Joanot Martorell, la nostra novel·la clàssica per excel·lència, llegim “Lauors li donà de strena una cadena d’or”.

Posteriorment derivaren als regals d’empresa i, fins i tot, la paga doble (recordeu el famós “paquet” dels anys 60 i 70 de les empreses de calcer dels nostres pobles). En alguns llocs dels País Valencià es feien recaptes per passar les festes de Nadal els més pobres, sovint amb el nom d’”Asguinaldo”. És famós el de la Puríssima, d’Ontinyent.

Este costum infantil es manté des del segle XIV —llavors es deia “pa-i-nous”— com un regal de diners que reben els xiquets i xiquetes dels familiars pròxims i els padrins el mateix dia de Nadal o el segon, el dia de Sant Esteve. Els infants diuen això de “Mira’m i estrena’m” i l’adult li demana a més a més que cante un nadala. Antigament es deia també “Anar a besar mans”, perquè els xiquets feien eixe gest entre respectuós i afectiu al familiar a qui demanaven les estrenes.

Una lectura urgent del magnífic “Costumari”, de Joan Amades, ens parla de diverses pràctiques de donació i recapte per Nadal: la “caritat dels quaranta pans”, que consistia a pastar-ne quaranta panets per als pobres (diu la dita: “El forn de Nadal no para un instant”). Amades explica que «A València, els infants feien un captiri de fruites i llaminadures. Visitaven les cases dels parents i amics. Duien brins d’espart, lligats en forma de manats, els quals encenien a tall d’atxes, i els donaven el nom de “jamelles”. Deien que servien per a fer llum i per a escalfar l’infant Jesús del bressolet.» Quan diu València no voldrà referir-se a diversos indrets del país? ¿“els brins d’espart lligats...” no són una descripció prou aproximada dels fatxos, d’Onil, les aixames de Xixona i Tibi, les atxes d’Elx, o les mateixes falles de Petrer?

Siga com siga, ja veieu, al primer volum del “Costumari”, de Joan Amades, trobem una referència valenciana antiga que vincula una mena de focs solsticials hivernals ben nostra—“jamelles” o falles— amb la tradició d’anar de casa en casa a demanar les estrenes en espècie, i al cap a la fi ¿rodar les falles enceses no és també demanar regals a Ses Majestats d’Orient? I és que les litúrgies nadalenques estan més interconnectades del que semblen a simple vista.

I per acabar, permeteu-me una doble felicitació, la nadalenca, en forma de cançó:

L’asguinaldo de Tonet:

no volia anar a escola,

sa mare anava darrere

tocant-li la testerola.

I la d’any nou, en forma d’endevinalla popular:

Un arbre amb dotze branques,

a cada branca quatre nius,

a cada niu set ouets

i cada ouet està batejadet.

Feliços mesos, setmanes i dilluns, dimarts,... dissabtes i diumenges de 2018.