ALBA DE VALOR-2026: 115 ANYS AMB ENRIC VALOR I VIVES / 40 ANYS SENSE LA CASA DE VALOR "PROMESA"

 

ALBA DE VALOR-2026 

115 ANYS AMB ENRIC VALOR I VIVES

Fa cent quinze anys que Dolors Vives va infantar feliçment Enric Valor. Va ser un vint-i-dos d’agost, a Castalla. Fa quinze anys que una ampli col·lectiu de ciutadans i ciutadanes d’aquest país ascendim a l’alt de Guisop a mil dos-cents metres, a la vora del gegantí Maigmó, a retre homenatge a Enric Valor i Vives en el mateix instant que ix el sol pel Puigcampana emergint des la badia d’Altea. És una albada especial, és l’Alba de Valor que, com el sol, malgrat les foscors, renaix tot els dies, sempre.

És una mena d’immersió en la llum de l’amor a les paraules a la llengua, al bell idioma que dignament i coratjosament ens ensenyà Enric Valor a estimar profundament, malgrat tot, malgrat totes i tots que volen impedir-nos-ho. Som tenaços, pertinaços, com el sol, com Enric Valor, en el incruent i tendre combat per la llengua, la cultura, el país, el territori, la identitat; en el nostre dia a dia, combatent la nit dels qui ingènuament i supèrbia es creuen amb autoritat per impedir-nos l’amor seré i profund per la nostra llengua.

Què fem? Ben senzill, lliurem un combat ple de petites i dolces batalles: la de matinar, la de juntar-nos en els vehicles i compartir badalls i brots d’alegria, la de caminar en suau, ara, exigent, adés, ascens de botes, gaiatos, tot alenant per l’esforç, abraçar-nos efusivament al cim, mirar incrèduls i perplexos a llevant, gaudir del dolç so de dolçaina i tabal que anuncià la imminència astral, admirar-nos amb les muixerangues que ens fan l’irrepetible instant més celestial encara, fer —ai!— fotos i vídeos —milers— i gaudir-hi del sol que s’anuncia com a omnipresent.

Després , col·lectivament —en som vint, quaranta, seixanta, setanta, tant s’hi val—, oficiem la paraula valoriana amb la brisa matinera i l’escalforeta dels primers raigs de l’astre. El paisatge es devetla grandiós i petit alhora —les majestuoses serres i penyes, les valls, la  inabastable Mediterrània; les flors de romer, la formigueta, els hisops— i nosaltres posem veu als escrits de Valor i d’altres grans i immenses valorianes i valorians, perquè en eixe instant  tots i totes som gent de Valor, des de Joanot Martorell fins a Isabel de Villena; des de Maria Mercè Marçal fins a Joan Margarit. Alguns prefereixen fer música i cantar, altres ballen danses ancestrals de ca nostra. El combat de l’amor a l’idioma pren moltes fesomies; brindem per la llengua, per la cultura, pel territori, pel país.

Abans de la solemne Muixeranga, que tanca l’acte, cal, però, alçar  serenament la veu reivindicativa. N’hi ha tantes demandes pendents en aquest país que encara està per fer —tornem a la vella cançó d’esperances del xativí— que cal reprendre tossudament la tenaç lletania de sempre. No es pot acabar aquesta “crònica anticipada” de l’Alba de Valor-2026, ho sent, sense alçar la veu —colpejaré amb més força les tecles!— per una d’eixes perpètues reinvindicacions: ja està bé, per favor, per a quan la Casa d’Enric Valor, a Castalla?, ¿Quan tindrem un confortable i acollidor espai al bell i castellut carrer Major on conéixer, evocar, interpretar, acostar-nos a la polièdrica obra i la venturosa vida d’aquell cavaller que si estimà res tant com la llengua va ser la vila de Castalla, car sempre va viure els dos amors en perfecta simbiosi?, Per a quan?

Se la mereix la memòria de Valor, ens la mereixem la bona gent de la terra i el foraster que ens estima i vol saber de nosaltres. Ens la mereixem, si fa no fa, des de 1980, quan obrírem moltes i molts àvids lectors Sense la terra promesa aquella novel·la  de l’escriptor castellut que començava així «El mes d’agost va proporcionar a la vila ampla, callada i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard.» La vila era Cassana. Estàvem en la primera frase de la trilogia narrativa més importat del segle XX valencià que s’articulava entorn d’una complexa saga d’un llarg miler de pàgines vinculada a la fantàpolis de Cassana —tothom sap, per centenars de referències, que brillantment inspirada en el poble natal de Valor, Castalla, la capital de la Foia.

Ara, ja ho tenim clar, no quedaria elegant que haguérem de parafrasejar el títol de la narració, tot un clàssic de la nostra literatura, i reivindicar l’imprescindible espai Valor que du un retard de més de quaranta anys, però, si cal, es fa: “Sense la Casa Museu Enric Valor promesa”.

Tan de bo aquest siga el darrer any que escriuré sobre l’Alba de Valor reivindicant la Casa Museu de l’escriptor de Castalla. Desitge de tot cor que el 2027 puga començar un escrit semblant a aquest dient “Aquesta Alba de Valor és especial, ja tenim (o ja han començat les obres de la futura) Casa Museu Enric Valor”. Bo, un altre any més exercirem la paciència amable i esperançada que ens ensenyà bonhomiosament el mestre castellut.

  Ja ho sabeu: el sol, l’alt de Guisop, la gent de Valor vos esperem, perquè vosaltres, no ho dubteu, si hi decidiu venir per primera o per enèsima vegada, també sou Gent de Valor.