ALBA DE VALOR-2026
115 ANYS
AMB ENRIC VALOR I VIVES
Fa cent quinze anys que Dolors Vives va
infantar feliçment Enric Valor. Va ser un vint-i-dos d’agost, a Castalla. Fa
quinze anys que una ampli col·lectiu de ciutadans i ciutadanes d’aquest país
ascendim a l’alt de Guisop a mil dos-cents metres, a la vora del gegantí Maigmó,
a retre homenatge a Enric Valor i Vives en el mateix instant que ix el
sol pel Puigcampana emergint des la badia d’Altea. És una albada especial, és l’Alba
de Valor que, com el sol, malgrat les foscors, renaix tot els dies, sempre.
És una mena d’immersió en la llum de l’amor a
les paraules a la llengua, al bell idioma que dignament i coratjosament ens
ensenyà Enric Valor a estimar profundament, malgrat tot, malgrat totes i tots
que volen impedir-nos-ho. Som tenaços, pertinaços, com el sol, com Enric Valor,
en el incruent i tendre combat per la llengua, la cultura, el país, el
territori, la identitat; en el nostre dia a dia, combatent la nit dels qui ingènuament
i supèrbia es creuen amb autoritat per impedir-nos l’amor seré i profund per la
nostra llengua.
Què fem? Ben senzill, lliurem un combat ple de
petites i dolces batalles: la de matinar, la de juntar-nos en els vehicles i
compartir badalls i brots d’alegria, la de caminar en suau, ara, exigent, adés,
ascens de botes, gaiatos, tot alenant per l’esforç, abraçar-nos efusivament al
cim, mirar incrèduls i perplexos a llevant, gaudir del dolç so de dolçaina i
tabal que anuncià la imminència astral, admirar-nos amb les muixerangues que
ens fan l’irrepetible instant més celestial encara, fer —ai!— fotos i vídeos —milers—
i gaudir-hi del sol que s’anuncia com a omnipresent.
Després , col·lectivament —en som vint,
quaranta, seixanta, setanta, tant s’hi val—, oficiem la paraula valoriana amb
la brisa matinera i l’escalforeta dels primers raigs de l’astre. El paisatge es
devetla grandiós i petit alhora —les majestuoses serres i penyes, les valls,
la inabastable Mediterrània; les flors
de romer, la formigueta, els hisops— i nosaltres posem veu als escrits de Valor
i d’altres grans i immenses valorianes i valorians, perquè en eixe instant tots i totes som gent de Valor, des de Joanot
Martorell fins a Isabel de Villena; des de Maria Mercè Marçal
fins a Joan Margarit. Alguns prefereixen fer música i cantar, altres
ballen danses ancestrals de ca nostra. El combat de l’amor a l’idioma pren
moltes fesomies; brindem per la llengua, per la cultura, pel territori, pel
país.
Se la mereix la memòria de Valor, ens la mereixem la bona gent de la terra i el foraster que ens estima i vol saber de nosaltres. Ens la mereixem, si fa no fa, des de 1980, quan obrírem moltes i molts àvids lectors Sense la terra promesa aquella novel·la de l’escriptor castellut que començava així «El mes d’agost va proporcionar a la vila ampla, callada i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard.» La vila era Cassana. Estàvem en la primera frase de la trilogia narrativa més importat del segle XX valencià que s’articulava entorn d’una complexa saga d’un llarg miler de pàgines vinculada a la fantàpolis de Cassana —tothom sap, per centenars de referències, que brillantment inspirada en el poble natal de Valor, Castalla, la capital de la Foia.
Ara, ja ho tenim clar, no quedaria elegant que
haguérem de parafrasejar el títol de la narració, tot un clàssic de la nostra
literatura, i reivindicar l’imprescindible espai Valor que du un retard de més
de quaranta anys, però, si cal, es fa: “Sense la Casa Museu Enric Valor
promesa”.
Tan de bo aquest siga el darrer any que escriuré sobre l’Alba de Valor reivindicant la Casa Museu de l’escriptor de Castalla. Desitge de tot cor que el 2027 puga començar un escrit semblant a aquest dient “Aquesta Alba de Valor és especial, ja tenim (o ja han començat les obres de la futura) Casa Museu Enric Valor”. Bo, un altre any més exercirem la paciència amable i esperançada que ens ensenyà bonhomiosament el mestre castellut.









Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada