Enric Valor, Pere Mestre
i Capralenc el Fi
visiten el col·legi de la
Foia
Aquell càlid matí del vint-i-huit
de febrer l’aire de Petrer pudia lleument a sofre. Després d’aparcar com calia
el cotxe en l’avinguda d’Hispanoamèrica, em vaig dirigir a l’entrada del col·legi de la Foia. Les mestre, M. Salut i Saray, m’havien convidat a parlar amb l’alumnat de sisé sobre
l’escriptor Enric Valor i la seua
petrerina rondalla “El jugador de
Petrer”, recollida a Castalla
per ell mateix feia moltes, moltes dècades.
Els aplicats estudiants de
primària duien un temps llegint-la i gaudint de les ventures i desventures
d’aquell personatge nomenat Pere Mestre,
el Jugador de Petrer. Les mestres i
jo havíem decidit que parlaríem de l’escriptor, els personatges, les peripècies
i l’entorn paisatgístic de la rondalla fent una excursió pels llocs emblemàtics
del poble i els afores petrerins relacionats amb aquella història.
En el pati em vaig trobar amb
l’alumnat i les mestres, ens saludàrem cordialment i decidírem fer cap al carrer Major. Allí es trobava el
casalici on en temps immemorials havia viscut Pere Mestre. Mentre recorríem la
Foia, els carrers Sant Antoni, Agost, Sant Rafael... jo em sentia cada vega més inquiet. Malgrat el
bullici i els comentaris curiosos i alegres dels escolars, el meu nas només
feia que notar la fortor sulfurosa en l’ambient. Era un símptoma per a no estar
tranquil.
Ja al carrer Major, asseguts en les escaletes de la replaceta del Caragol i tenint la suposadament antiga casa pairal —“noble
i gran com un convent”, explica Valor
en la rondalla— a les nostres esquenes, començàrem la conversació sobre la
inquietant història. Una perspicaç alumna que estava explicant l’argument del
conte popular digué la paraula “dimoni” per citar l’antagonista d’aquella vella història i, com
per art de màgia —màgia negra—, va succeir el que més em temia: vingut de les
profunditats de l’infern va aparèixer Satanic,
un carter diabòlic enviat per Capralenc el Fi, el diable de la
història. Era gegant, enorme; vestia amb una capa negra i la seua presència
donava sentit a les sospites que havia tingut durant tot el matí per culpa
d’aquella olor tan desagradable: els éssers infernals, eixits de la cova de l’Encant o per alguna falsa
claveguera, es passejaven per Petrer.
Satanic em va lliurar davant la mirada estupefacta i aterrida de
les xiquetes, els xiquets i les mestres una missiva del dimoni Capralenc el Fi on explicava que ja
l’havien jubilat, però que continuava buscant desesperadament el seu odiat
enemic, el petrerí Pere Mestre. I,
en un to autoritari provocador, després d’atacar durament l’escriptor Enric
Valor, em demanava que li diguera on estava el jugador del carrer Major, perquè heu de saber que els personatges fantàstics
mai no ens abandonen del tot, estan en els llibres, en les paraules, en els
dibuixos animats, en les pel·lícules... però també estan en els seus espais més
estimats. I Pere Mestre no era una
excepció.
Així que, una vegada desparegut Satanic, enmig d’una fumera de sofre
tan impressionant com pudenta, i després de superar l’estat de xoc en què
estàvem tots, aterrits per aquella presencià infernal, els vaig proposar als
escolars de la Foia que cercàrem Pere Mestre pels camps i paratges
petrerins, especialment els situats al nord-est de la població, entre Petrer i Catí, que era on el terratinent aficionat als naips tenia les seues
més preades heretats agrícoles i ramaderes: «aquell delitós Molí de les Reixes, sempre acomboiat,
enmig de les aspres muntanyes, pels refils dels rossinyols, dels oriols o de
les merles, i per la remor de les aigües que s’esmunyen gojoses de la cacau,
per a caure riu avall en saltants vertiginosos. Aquella beneïda casa de la Foia Falsa, amb el seu bassó voltat de
pins gegantins on sempre nien les tórtores, i aquella meravella d’heretat del Clot de Catí, flor de les altes serres,
amb els capdamunts plens de pomes amuntegades o a totes les bones olors dels
Paradís.”
I totes i tots plegadets, per
darrere de l’església de Sant Bertomeu, per l’antic Salitre, férem cap a l’Algoleja i ens endinsàrem en el riu de Petrer, la rambla de Puça.
Passàrem l’Estret vorejant les Coves
del Riu, nom que rep la rambla —riu
de Petrer—, i que ens parla d’un passat cabalós, tant que movia molins
d’aigua. I això és precisament el que ens trobem, les restes del molí de l’Assut, un arc rústic que
sosté l’antiga conducció d’aigua. Els molins ens acompanyaran al llarg del
recorregut.
Ara, però, mirem a un costat i a
un altre, no veiem Pere Mestre per
avisar-lo que el busca desesperadament Capralenc
el Fi amb ànsies de venjança. Aprofitem, no obstant, per a comparar la
vista cap al castell de feia poc més de mig segle amb l’actual, interferida pel
pont de l’autovia i del viaducte de l’Algoleja
a Quatre Vents. Ho fem observant una
làmina en que hi ha un dibuix d’Helios
Villaplana de 1953. Comentem el
contrast entre aquella imatge i la d’ara i llegim una “literestampa” que el
2010 li vaig dedicar a aquest magnífic dibuix a ploma. En un dels fragments diu
referint-s tant al molí de l’Assut
com a la resta que hi trobarem a la rambla:
«Hui tots els molins són ruïnes.
¿Des de la municipalitat, des dels poders públics, no se’n podria recuperar
algun per mostrar com era esta activitat i estimular un passeig il·lustrat per
la rambla dita “del Molins”? No sé si serà demanar massa a ses il·lustres i
patrimonialment insensibles autoritats. A més a més, ens evitaríem la vergonya
d’haver de patir un col·legi que es diu CEIP
“Rambla dels Molins” i que té com a símbol representatiu un inexplicable
molí de vent manxec. Molt propi per a la Manxa
però molt poc científic i escolarment instructiu per a un centre educatiu
petrerí. Una destrossa curricular pel que fa a l’àrea de Coneixement del Medi
Social, no?»
Seguim fent camí. L’hivern del nostre país està sent especialment eixut,
l’estiatge del temps del fred ha deixat la rambla sense goteta d’aigua. La
primavera de la segona quinzena d’abril, rica en pluges, li retornarà el seu
net cabal al nostre estimat rierol. Arribem a la canal de Ferro, una antiga obra de l'acció humana.
L’entranyable canal és una de les mostres més conegudes i de l'enginyeria hidràulica del nostre poble,
tan important en temps històricament encara pròxims. Ara ha estat restaurada
amb finalitats merament ornamentals i conscienciadora de la cultura de l’aigua.
Al llarg del recorregut observem les típiques càrcaves que seran una
constant geològica en aquest paisatge de la rambla. Precisament, i gràcies al
caràcter bla d'aquest terreny, veurem moltes coves artificials excavades per la gent
amb la finalitat de convertir-les en el seu habitatge. Aquest "modus
vivendi" troglodític —malament vist en èpoques recents— ha estat una de
les respostes d'adaptació al medi més intel·ligent. Les coves, excavades en el
lloc adequat, han presentat sempre un seguit d'avantatges: no ocupar espai útil
per al conreu, major protecció, microclima interior basat en l'equilibri tèrmic
(fresc a l'estiu i temperat a l'hivern), possibilitat d'ampliació en la mida
que creix la família, etc. Petrer, i
en especial els petrerins i petrerines que tinguen la sort de ser-ne
propietaris d'una, tenen l'obligació de conservar i habitar —com a primer o
segon habitatge— aquest magnífic patrimoni antropològic que ens parla d'unes
antigues generacions que amb els seus escassos recursos sapieren traure profit
al medi natural amb solucions força satisfactòries. Els escolars i els mestres
miràrem atentament cap a aquelles coves per si ens trobàvem don Pere Mestre o el mateix dimoni, Capralenc! No tinguérem èxit, però.
Passem pel molí del Pinxe, la
confluència de les rambles de l’Almadrava
i Puça. Continuem cap al barranc Fort i passem per davant d’una
casa de camp gran i les ruïnes d’una antiga calera, una "rústica"
factoria on s'elaborava i refinava tant la calç, l'argila i l’algeps.
Ens enfilem rambla endins. El camí despareix i només podem trobar un petit
senderol. Però d’el Jugador de Petrer,
ni rastre. Aquesta senda "ramblera" conflueix en un camí d'asfalt que
baixa pel barranc Fort, des de la
carretera de Catí, devers al Figueralet.
Un cup de molí fariner marca aquest fragment paisatgístic que torna a
parlar-nos de la intensa acció humana exercida en el territori. Enfront, a la
vora esquerra del llit del riu, enmig de joncs i altres plantes pròpies dels
medis humits, una fonteta rústica ens ajuda a véncer la sensació d'aridesa de
la raconada. Tot plegat, una humil "joia" de l'entorn.
Hem caminat uns pocs metres i de
nou ens trobem amb les restes d'un altre molí. Aquest és una miqueta especial,
es tracta d'un molí de pólvora. Se'n té notícia des de mitjans del segle XVII,
i se sap que va funcionar, amb certes dificultats, fins el 1936, any que va ser
desmantellat totalment. En aquest molí, en comptes de gra es molia carbó,
sofre, salitre (o salnitre),... i així s'obtenien els components bàsics de
l'explosiu, el qual s'utilitzava tant amb fins bèl·lics com miners (pedreres) o
festius (focs artificials). Vam fer un pensament: “no podia camuflar-se per
ací, aprofitant el salitre, el dimoni”. Però no, cap punteta de banya o cua es
veia per enlloc.
Continuem rambla a dins. Arribem
a un abric natural, o gran covatella, on
es poden veure les parets dels antics polvorins. Tot això tancat en una enorme
paret calcària per la que és impossible ascendir. Es coneix com el Salt, perquè precisament en les
vingudes d'aigua persistents s'hi forma una "cua de cavall" que es
precipita sobre un toll cristal·lí, donant lloc a altre d'eixos "racons
màgics" d'aquest barranc. Un espai per a altres éssers mítics, les dones
d’aigua.
Ascendim per un camí en mal estat
i ens trobem amb una rambla on predominen els materials calcaris. Baladre,
joncs , roques i aigua són els nous elements paisatgístics. La rambla presenta aquí noves imatges
sorprenents. Mirem a un costat, a un altre... i ni don Pere ni el ressentit Capralenc.
El matí, al carrer Major, havia
començat bé per a la fantasia —aterridora, fins i tot—, però la
paisatgísticament estimulant rambla no hi havia estat un lloc propici.
Algú, però, assenyala la curiosa
escalinata o graderia natural que al llarg d’un centenar de metres forma en la
penya la riba esquerra del riu, i de sobte sorgeix l’esperit imaginatiu dels
escolars: “Sembla un amfiteatre grec o romà!”. Llavors jo trac de la meua
motxilla un text que Enric Valor va
escriure feia més de trenta anys dedicat a Petrer
i a la rondalla “El jugador de Petrer”
i els invite, asseguts en aquell “amfiteatre natural”, a llegir-lo:
EVOCACIÓ
«Els darrers anys de la meua
adolescència vaig passar-los en la contrada en què es troba la pintoresca vila
de Petrer, que jo mirava des de la
població veïna com la porta de la vertadera muntanya, aqueix enlairat i
laberíntic alçament orogràfic que es parteix entre els termes de Castalla, Petrer i Agost.
Excursions diumengeres sovintejades, caceres de tardor amb amics de més edat
que jo que anaren mostrant-me el territori, em feren gaudir dels racons plens
de solitud i belleses inimaginables en els crestalls, els turons, les
barrancades, els elevats cims, els precipicis paorosos, els rierols... que
enclou el terme de Petrer entre les seus serres del Cavall i la Cilla i l'enlairat Catí on fita
amb el terme de Castalla. El Pantanet, la Foia Falsa, el riuet saltador del Molí de les Reixes, un curiós amfiteatre de penya viva fet sols per la mare Natura, les
fontetes de l'Almadrava al peu
d'enormes espadats de roca vermellosa poblats de soliguers i falcilles...»
«Al meu cor i a la
meua pensa anava gravant-se
pregonament aquell món humil i bell i silenciós que
alhora era escenari de simpàtiques escenes de
cacera, de tabola jovenívola de
fadrins i fadrines que
m'eren companys.»
«Però arriba la vida i diu: “Prou!”. I el temps i la
distància t'aparten per sempre de les coses més
estimades. Lluny, passaren els
anys amb els seus
problemes, les seues penalitats i les normals
alegries i
també passà bastant de pressa la joventut
d'una generació com la meua,
sobresaltada de crisis, guerres, revolucions, contrarevolucions i tota mena de
situacions atzaroses individuals i col·lectives.»
«Enmig de tot això i amb dificultats de tota mena, hi
havia
la meua vocació a l'aguait d'ocasions, de
temes i motiu per a la creació
literària. La
novel·lística, que m'atreia força des de molt infant,
topava amb
entrebancs editorials i sobretot amb
prohibicions i censura durant dècades i
dècades...
Fou llavors quan “una recerca del temps perdut”
podia ser una bona
avinentesa de treball. I així va
sorgir l'arreplega d'esquemes i motius
tradicionals
per forjar-hi un corpus rondallístic que salvés de la desaparició
allò que s'havia conservat durant segles per transmissió oral, que podia tenir
un valor narratiu i que es trobava quasi en període d'extinció. Calia recuperar
aquell secular costumisme, aquell món imaginatiu ple de meravelles, aquell
llenguatge encara viu i castís però també amenaçat, i nacionalitzar-ho tot de
bell nou, tornar-ho a fer nostre i literaturitzar-ho d'acord amb la tècnica
moderna del conte.»
«En aquesta arreplegada vaig
topar amb un
esquema breu i quasi sense personatges, orfe
de dramatització,
sols una curta línia
argumental que recollia una característica
botànica d'un
arbre, que parlava d'un hereu
(sense nom), d'un dimoni (sense classificació),
d'una vila, això sí, molt coneguda, i d'uns temps
prou antics per a
aparèixer-nos embolcallats de
romanticisme i misteri.»
«Mans a la feina! Feia anys, molts, que jo havia transitat
Petrer i el seu terme. No hi havia tornat més, i el retorn desitjat ja no podia
ser altra cosa que una fugaç visita. L’únic
recurs que em quedava era l'evocació dels bells dies que ja no tornaran, i això
ens omple sens dubte d'enyorament, però és aleshores quan dins nostre s'encén
una llum viva que ens fa trobar-nos en condicions de viure amb claredat el marc
i els personatges, d'imaginar com es mouen, com parlen, què pensen... i poder
crear encara que només siga una modesta obreta literària com “El jugador de
Petrer”, feta com en secret homenatge a
un poble estimat.» (Enric Valor, Revista Festa-89, Petrer, 1989)
D’aquesta manera totes i tots
descobrírem la màgia d’aquella excursió de conte cercant un terratinent, antic
i astut jugador de Petrer, i un
enganyat i ressentit diable que duia per nom Capralenc el Fi. La imaginació, la fantasia la va posar fa
centenars d’anys un poble que col·lectivament creà i transmeté la història, un
escriptor que la recollí i la recreà fa cinquanta anys i uns lectors i
lectores, en aquest cas l’alumnat de 6é del CEIP la Foia i les mestres, que li donaren sentit i la gaudiren
intensament, enjogassadament i amorosament. Açò és la literatura: estem fets de paraules i de la matèria del
somnis i quan vivenciem les històries, nosaltres esdevenim també belles
paraules humanitzades que fem bonic tot el que mirem, toquem, olorem, tastem o
sentim. Així va ser com vam viure apassionadament l’aventura d’”El jugador de Petrer”, l’aventura de
les paraules dites, escoltades, escrites i llegides per a somniar.
Vicent Brotons Rico
Universitat d'Alacant
«El jugador de Petrer»:
de les
tertúlies dialògiques al carrer Major
Quan Vicent ens va
proposar apropar les nostres aules del CEIP La Foia, la rondalla d’Enric Valor “El Jugador de
Petrer” no vam poder dir que no. ¿Com deixar passar l’oportunitat de què els i
les nostres alumnes pogueren enriquir-se amb aquesta activitat?
El resultat va
superar les expectatives. La il·lusió amb que es van desenvolupar totes les
activitats i la participació va ser espectacular. Conèixer a fons la personalitat de Valor, la rondalla
del Jugador i el privilegi de ser
conduïts de la mà de Vicent Brotons pels escenaris geogràfics, històrics i
fantàstics on es va gestar tot, han
estat una experiència educativa i personal meravelloses.
Partírem d’un
plantejament diferent al que estan acostumats els xiquets i xiquetes i
preteníem que, al final, els coneixements literaris i l’estima cap a Valor i
aquesta joia literària tan propera a nosaltres estigueren equilibrats.
Es tractava
de dos grups de sisé de primària on durant tot el curs s’han desenvolupat les
tertúlies literàries dialògiques, una de les AEE (Actuacions Educatives
d’Èxit) reconegudes per la Comunitat
Científica. Les principals investigacions educatives, i també les estadístiques institucionals,
deixen clar que l’aprenentatge dels xiquets i xiquetes no depén únicament del
que passa a les aules , també del que
ocorre a les cases, al carrer i en altres àmbits. Cada vegada queda més clar
que l’aprenentatge depén de les interaccions que té l’alumnat amb el
professorat, els familiars i altres agents del seu voltant. En aquestes
variables es fonamenta la lectura dialògica.
Així mateix una
altra eina digital col·laboraria en aquesta tasca, el documental de l’antiga TVV,
“Enric Valor: El valor de les paraules”. Vàrem escollir diferents parts on
coneixíem la biografia d’Enric Valor i alhora escoltàvem l’autor amb les seues
pròpies paraules explicar com va gestar aquesta part de la seua obra literària.
Dos grups
amb programes lingüístics diferents: PPEV (plurilingüisme en valencià) i PPEC (plurilingüisme
en castellà). Per la qual cosa, també hem aprofitat els desdoblaments que
l’horari ens permet per a fer barrejar els dos grups i aprofitar els
intercanvis que es produïren .
Una vegada
havíem acostat l’alumnat al marc històric i literari facilitàrem un exemplar
del llibre a cadascún d’ells i elles per a que a casa realitzaren una primera
lectura. A continuació, a classe, tingué lloc la tertúlia dialògica on tots i
totes feren les aportacions que prèviament havien preparat .
Els temes
que aparegueren foren diversos:
- vocabulari del joc
- la figura del dimoni
- els treballs relacionats en el
conreu de la terra
- l’afició al joc i el perill de la ludopatia
- la importància de dominar les emocions i utilitzar la intel·ligència
... i un llarg etc.
Finalment
quedava preparar la ruta literària que des del col·legi de La Foia iniciaríem
pel barri que porta el mateix nom i que s’ubica al centre històric de la
localitat on se situa l’acció que narra la rondalla. Vicent ens va facilitar
textos per a llegir durant la ruta i la veritat és que fou difícil fer l’elecció de candidats i candidates a lectores, tothom
ho feia amb tanta correcció com implicació motivacional.
Una
experiència lectora tan rica en aprenentatges significatius com en vivències
emotives.
Mª Salud Maestre i Saray Limorti
Mestres de 6é del CEIP «La Foia»
Articles publicats a la revista FESTA-2019, de l'Ajuntament de Petrer, on es recullen l'experiència lectora que va tenir lloc al CEIP La Foia, de Petrer, el febrer de 2019, al voltant de la rondalla "El jugador de Petrer", d'Enric Valor.
